Llei d'educació de Catalunya

Tres aspectes destacaria del model educatiu d’interès públic que defineix la primera Llei d’Educació de Catalunya que acaba de ser aprovada pel Parlament:

- L’autonomia dels centres educatius (Títol VII). Orientada a assegurar l’equitat i l’excel.lència del sistema educatiu, s'expressarà en el projecte educatiu que tot centre haurà de disposar i que inclourà un projecte lingüístic d'acord amb la realitat sociolingüística de l’entorn. Aquesta autonomia comprèn els àmbits de l’orientació pedagògica, de l’organització i de la gestió (de plantilla i de recursos econòmics). L’autonomia conferirà una fesomia pròpia a cada centre educatiu, respectant els principis i la configuració bàsica que proporciona la mateixa Llei.

- El paper decisiu que s’atorga a la direcció dels centres públics ( Títol IX). En els centres concertats aquesta funció ve totalment mediatitzada pel titular del centre que és qui proposa la designació del director. La selecció del director en els centres públics es fa per concurs en base als mèrits de competència, capacitat i valoració del projecte de direcció que es presenti, en un procés que es regularà reglamentàriament i en el que intervendrà en cada centre una comissió integrada pels representants del mateix centre (designats pel consell escolar i pel claustre), a més de representants de l’Administració i de l’ajuntament. L’amplíssima relació de facultats del director que conté l’article 130 crida molt l’atenció : amb la consideració d’autoritat pública, el seu paper va des de la formulació inicial del projecte educatiu i l’orientació pedagògica fins a instar la convocatòria de provisió de llocs (a proposta de la direcció, l’Administració fixa la plantilla de personal de cada centre ).

- El sistema d’avaluació que s’estableix en tots els àmbits de l’educació (Títol XI). Es projecta sobre els mètodes i els resultats de tots els agents que intervenen en el procés educatiu, els docents, els directors, els alumnes, la inspecció, els serveis educatius i la mateixa Administració. El Departament d’educació determinarà els procediments d’avaluació (per Reglament), en defineix les modalitats i a través del Govern ha de presentar un informe dels seus resultats al Parlament. Amb aquesta finalitat es crea l’Agència d’Avaluació de l’Educació, amb personalitat jurídica pròpia, patrimoni propi i autonomia d’actuació respecte de l’Administració. Correspon al govern, a proposta del Conseller, nomenar el president i el director de l’Agència, i al Conseller designar els membres del consell rector entre persones de reconegut prestigi en l’àmbit de l’educació o amb experiència en procediments avaluadors.

Tant de bo que el complex engranatge de l’educació es vagi modulant d’acord amb aquests aspectes bàsics en el termini dels vuit anys previstos en el calendari d’aplicació inicial, durant els quals la despesa educativa s’ha de situar progressivament als nivells de la mitjana dels països de la UE. Autonomia, responsabilitat de la direcció i avaluació integral: tres eines per millorar la qualitat de l’ensenyament amb la complicitat activa de l’Administració, els docents i la comunitat educativa. Només cal comparar aquests aspectes amb la situació actual, en la que no existeix autonomia dels centres, ni definició clara de la funció de la direcció, ni concreció de cap sistema d’avaluació integral de l’engranatge, per intuir la profunditat del repte.

Baltasar Porcel

Arribo a dalt, m'aturo davant el forat expectant i negre de la Cova de l'Home de Lluny. No entro, però sé absolutament que hi és; no és una caverna sinó una presència. Em giro i allà baix, al mig de la immensa clotada de la terra fosca, Les Cases Velles, pletòriques de llum i aïllades, semblen flotar, extasiat vaixell del somni. Miro cap al mar: el cel la cobreix d'una cotonosa claredat insinuada, una lluïssor argentada hi balla, del seu espai encantat n'arriba un sospir arrossegat, i damunt l'horitzó indestriable navega lentament la massa d'un transatlàntic, esplet de silenci lluminós. ¿És la mateixa llum, la de Les Cases Velles properes i la del vaixell llunyà?

(Baltasar Porcel, acabament de "Les tombes flamejants" a "El cor del senglar", Ed. 62)

Subhasta

Mas diu que pel finançament s’han d’exigir cinc mil milions cada any,

i es compromet a obtenir-los si governa.


Cinc mil milions a la una,
cinc mil milions a les dues,
cinc mil milions a les tres...
Si ningú no en dóna més
s’adjudica al senyor Mas
el lot del finançament
amb dret d’aprofitament.

Dret a fer i dret a desfer,
dret a designar l’hereu,
dret a prendre’s el govern
i a revendre’l al pepé
sigui o no sigui a mig preu.
Dret d’ús a la casa gran,
dret de pati i de comuna,
de fogons per ‘nar xalant,
de venda per fer fortuna.
Dret de cuixa i cama prima,
de violari i virolai,
dret a l’ou i a la gallina,
dret a no perdre mai,
dret de treva i d’enrenou.
Dret a fer i desfer el país,
dret al gruixut i al matís,
dret a taula i dret a vi,
dret al sol que ens va parir.
Dret a ser catalanista,
nacionalista i artista,
sobiranista i autista,
dret a micro i entrevista,
al violí independentista
i a l’acord oportunista
(no compta si és comunista).
Dret a ser, cosa mai vista,
fins i tot unionista !

Cin mil milions a la una...
Mas té gana i no dejuna,
cinc mil milions a les dues...
Mas té pressa i no admet dubtes,
Cinc mil milions a les tres...
ningú dóna més que en Mas.

Al final podria ser,
com sap tot bon subastero,
que vengués el lot sencer
al nou amic... Zapatero !

C.A.

Bones Vacances !

Michael Jackson

Geni a deshora,
figura desviscuda.
Cos i cintura,
torsió de l’impossible
a l’entrecuix plausible.

C.A.

Vicenç Ferrer

El treball de la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, buscant per sobre de tot l’autonomia de les persones i grups que s'acullen a la seva organització, proporcionant-los eines de creixement personal i de desenvolupament, constitueix un clar exercici no sentimental de la compassió que busca “fer el bé”, contràriament a l’exercici sentimental de la compassió que busca abans que res “sentir-se bé”. Des que l’antropòloga Mary Douglas va posar en evidència que moltes vegades “la caritat fereix” i pot arribar a humillar perquè no té en compte les condicions de desigualtat i deixa una càrrega pesada de gratitud en el receptor que potser no té res per retornar llevat de la seva submissió, la dialèctica entre compassió, pietat i justícia (que també va denunciar H. Arendt) només es pot superar per la via de la recerca d’autonomia dels menys afavorits, pel treball a favor de la igualtat d’oportunitats. Vicenç Ferrer sabia molt bé que en el seu concepte cristià de la caritat havia de foragitar el perill del sentir-se bé, de la simple compassió com a recerca en el receptor d’un do o d’una satisfacció que en realitat acaba sent una autocomplaença, una autojustificació. El germen de la veritable compassió s’ubica en la mirada que ens fa adonar que les coses no són com haurien de ser. I a partir d’aquí comença el treball anònim perquè els altres desenvolupin les seves capacitats en condicions d’igualtat, acceptant el que no podem entendre d’ells. És el concepte genuí de la caritas del Sermó de la Muntanya: “Cuideu-vos de no practicar la vostra justícia davant dels homes per ser vistos per ells... Quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta; així la teva almoina quedarà en el secret” (Mateu 6:1,3-4)

Anatomia d'un instant

Javier Cercas volia fer una novel.la de ficció sobre el cop d’Estat del 23-F (com explica en el pròleg), però la força dramàtica i el significat simbòlic dels fets i personatges en ells mateixos el van covèncer que havia de respectar la realitat i obrir en tot cas una porta a la ficció (la que proposa a l’epíleg titulat significativament com “pròleg d’una novel.la”). En la tensió d’aquestes dues possibilitats de realitat i ficció transcorre més aviat una crònica històrica que en part és també assaig. La lectura d'“Anatomía de un instante” deixa una sensació d’agredolç. D’una banda, perdura l’eco de les novel.les de Cercas en les que la ficció reconstrueix la realitat d’una forma absolutament hipnòtica i suggeridora (“Soldados de Salamina”, “La velocidad de la luz”), i semblaria que en aquesta nova obra s’hauria de reproduir aquesta recreació, però t’adones, a mida que avances en la lectura, que amb aquest plantejament Cercas perd nervi narratiu tot i que s'esforça en escrutar les diverses significacions dels fets. Conserva, això sí, l'agilitat i transparència de llenguatge que el caracteritzen, concentrat en recuperar d'entre els replecs de la memòria literària (el treball previ d'investigació i d'entrevistes és molt considerable) el que, amb expressió de Borges, és la força d’un instant que explica la realitat de tot un procés (“qualsevol destí, per llarg i complicat que sigui, consta en realitat d’un sol instant, l’instant en què un home sap per sempre qui és”). Aquest instant pren vida en el gest d’Adolfo Suárez mantenint-se al seu escó i plantant cara als guàrdies civils que van assaltar el Congrés aquella tarda-nit, i d’aquest gest en són subsidiaris els altres gestos del general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo. Gest purament polític, d’una absoluta força simbòlica, procedent d’un polític pur, segons el descriu Cercas. De la significació d'aquest gest irradien els fets que sovint queden exposats sota hipòtesis de gestació, paral.lelisme i desenllaç sorprenents (com és el cas del que presenta com a matriu del cop, amb intervenció de molts factors, reals o suposats, sense deixar de banda la figura del rei, i, encara més clar, l’anàlisi del paper dels serveis secrets –CESID-, a ran de l’enigmàtica figura del comandant Cortina, absolt en el Judici posterior).

Per als qui, donada l’edat, tenim la memòria encara fresca d’aquells fets i d’aquella atmosfera, el llibre aporta poques coses noves respecte del que ja sabíem per la lectura apassionada dels diaris de llavors. Però per als joves que no ho van viure, o que no en poden conservar memòria, i que ara senten parlar de les insuficiències de la transició (inclús del seu fracàs), i s’hi apunten amb entusiame adolescent, ationades des de certes esquerres ingènues i a voltes malvolents, la lectura d’aquesta novel.la és molt recomanable. La nitidesa, precisió i agilitat amb què, malgrat les limitacions, exposa la complexitat enteranyinada de l’ambient polític i social de finals dels setanta i principis dels vuitanta, la gestació del cop, els personatges, els líders polítics i militars, els seus apunts biogràfics, el seu desenvolupament i desenllaç, les seves conseqüències, el fan indispensable si es vol tenir una visió global, respectuosa i apassionada alhora, d’uns anys que són la clau de volta de la nostra democràcia i n’expliquen les seves singularitats. Cercas raona el que va passar, i en certa manera té la valentia d’enfrontar-se ell mateix amb la seva particular memòria històrica, i contribuex així a establir un pont (el que en determinats moments qualifica com simetries de la història) intergeneracional que fa més comprensibles, vistes des de l’instant actual, moltes opcions dels que van haver de ser protagonistes d’aquells temps, o dels que simplement com a ciutadans havien de donar un pas endavant partint dels enormes condicionants del franquisme encara vigent. En aquest sentit, el final del llibre és aclaridor. Cercas pregunta al seu pare, poc abans de morir, per què tant ell com la seva mare havien confiat amb en Suárez, i aquest li respon: “Porque era como nosotros. Era de pueblo, había sido de Falange, había sido de Acción Católica, no iba a hacer nada malo, lo entiendes, ¿no?”. Sense aquestes conviccions arrelades, simples però profundes, de milions de persones que conformaven una part del gruix social de l’Espanya de llavors, el pas endavant no hauria estat possible.

Nota: acaba de sortir una biografia de Suàrez, molt més polièdrica, de l’escriptor i periodista Gregorio Morán, expert en la transició :Adolfo Suárez, Ambición y destino.

Medalles vs Respecte

Amb la inauguració de la T-1 tots corren a penjar-se medalles. I el que més sorprèn és que s’ho critiquen recíprocament amb aquestes mateixes paraules:penjar-se medalles. Mas es justifica l’autocondecoració apel.lant al benaurat Pacte del Majèstic, aquells temps en què el PP de l’Aznar i CiU es necessitaven mútuament (estan tornant aquells temps?), i l’Iceta corre a desmentir-lo i a situar el mèrit en el llunyà Pacte del Delta, dels temps de Felipe González. Per què sempre s’han de buscar els propis mèrits per dissimular els dels altres? Per què a qualsevol bajanada s’ha de respondre sempre amb una rèplica, i a aquesta amb una contrarèplica, i així indefinidament? No volien explicacions a l’abstenció en les eleccions? Doncs aquí en tenen una: la gent no suporta aquest joc absurd i infantil de penjar-se medalles i de criticar-se sistemàticament per fer-se amb el millor lloc a l’aparador de la política mediàtica. La T-1 és la T-1, la necessitàvem, la tenim, l’hem pagada entre tots i donem per descomptat que els polítics han fet el que havien de fer. Sortir-se d’aquesta normalitat és faltar al respecte als ciutadans, i el que per sobre de tot exigim els ciutadans és precisament respecte: “Hi ha entre els respectats i els respectuosos il.lusió recíproca i una realitat d’increment, d’acontentament i de mèrit que és també recíproca. Quan som respectats, valem més; quan respectem, vivim millor. L’admiració és una veritable felicitat. Perquè existeixi cal que hi hagi mèrit i respecte. No basta el mèrit per produir-la. Amb el nostre esperit observador, observem en efecte els talents, les virtuts, com qui observa el sol amb vidres fumats. Així només veiem allò que brilla despullat dels seus raigs” (Joseph Joubert, “Pensaments”, 1180, Ed. Proa). Què queda en molts rere el raig enlluernador de les medalles que es pengen?

Somni

H.Matisse: Natura morta amd dona adormida

Entra, calmós,

el somni verd i lila,

i es torna blau,

un llac enmig del cel

de porcellana nua.

C.A.

Henri Matisse al Thyssen

Euroescèptics

Com que som d'estar per casa

i cuidem les coses nostres,

anar a votar ens ha fet mandra

i a Europa hem tancat les portes.

Si als catalans se'ns proposa

votar que no vingui el llop,

i com qui no vol la cosa

se'ns diu que tant se'ns en fot,

que el de casa és el que toca

i que, si no, no fem brot

perquè el de fora fa nosa

i Europa no val un rot,

més d'algun catalanet

i alguna catalaneta

hauran dit que això és molt verd,

que tanquem la botigueta

i a les urnes cau i net:

la puta i la ramoneta

que les busquin a internet

i aquí clau i mira estreta.

És clar que la caixa tonta

i la ràdio més nostrada

han demostrat que el que compta

és augurar l'ensulsiada,

posar rostre i cara dura,

reservar la signatura

i escampar pels quatre vents

que els valents són els absents.

Als mèrits que ja teníem,

de ser tossuts i matons,

neurastènics i esperpèntics,

hi afegim aquests galons

que per ningú no voldríem:

els de ser els més euroescèptics

d'aquesta riba dels móns.

Sols a la cua d'Europa,

hem perdut els horitzons,

hem anat de proa a popa,

ja no som europeistes,

som dels últims de la tropa,

només tenim futbolistes

i ens vantem de ser campions

a les revistes d'Europa

quan guanyem alguna copa.

C.A.

Europa contra tots

Rubens: Rapte d'Europa

Els que fa quatre anys van fer una campanya ferotge a favor del “no” a la proposta d’una Constitució per Europa, ara fan campanya per asseure’s al seu Parlament predicant que ells sí que hi aniran per solucionar els problemes domèstics (algun tarambana diu que hi exigirà la solució del finançament català). Els mitjans de comunicació del nostre país, que s’atipen de dir que no signen les informacions de la campanya perquè no les poden fer amb criteris estrictament professionals, no paren de pronosticar, i per tant d’anticipar (és allò de la profecia autoacomplerta), el triomf abassegador de l’abstenció, com si l’absentisme fos l’actitud que mereix més respecte i més reconeixement ètic. Els que es van carregar la proposta de Constitució europea ara passen al davant dels partits tradicionalment europeistes amb grups de la dreta radical i antieuropeus (cas d’ Holanda i Gran Bretanya). Els euroescèptics presideixen la Unió i la porten pel pedregar (cas de la presidència txeca). Alguna de les Directives aprovades aquesta legilatura miren més cap al passat, cap a “l’Europa de les Pàtries” dels anys seixanta, proclamada pel general De Gaulle, que cap a l’Europa del futur (cas de la Directiva dita de “Retorn”, sobre la immigració). La feblesa institucional i la manca de decisions per completar la unió econòmica i emprendre la construcció d’una Europa socialment i políticament cohesionada, la deixen en el desemparament per enfrontar la crisi (el pressupost comunitari és encara una minúcia del 1,03 del PIB europeu, i en bona part se’l mengen les subvencions agrícoles). El Pla Bolònia, que hauria d’estar en funcionament des de fa anys, per començar a conformar entre els joves l’Europa Federal, els Estats Units d’Europa, encara és posat en qüestió per part dels seus mateixos beneficiaris. Sota el subterfugi que els polítics no ho fan bé, els ciutadans podem estar contribuint a l’afebliment d’Europa i a perllongar el seu bloqueig durant molts anys, a comprometre el futur de les properes generacions. No li vull tant de mal a Europa, i per això aniré a votar, encara que només signifiqui posar un esparadrap sobre ferides profundes. Votar: un gest senzill, com omplir el capell del pobre amb un patacó d’esperança, una papereta contra el silenci:

“El meu capell, en terra, és el Banc d’Europa.
Si us plau, no tireu tristesa en la meva peça.
No estic demanant un parell d’ulls.
No sóc un captaire.
Furg en la vostra butxaca amb la meva cançó.
Cant com un miner gal.lès a l’atur,
com el camperol que agafa el darrer tren d’Europa
a la recerca del moltó d’ales i del velló d’or.
El meu capell és el meu castell, el meu país, el meu mòbil.
Allibereu les vostres mans!
Amolleu aquestes orenetes!
Que les vostres monedes deixin veure la seva mitra.
Tireu, almenys, el preu d’una europea trucada perduda...

Una vegada, mon pare em va dir:
“Escolta. Porta sempre, sempre, diners a la butxaca.
El diner és molt important per a la gent pobra.
Els rics no duen pasta solta”.
Contà la veritat.
Ell no era un euroescèptic.
Era un món-escèptic,
Però estotjava un patacó d’esperança a la seva boina...

El meu capell ,en terra, és un carrusel.
Conec el preu del silenci.
L’amarg terrible preu del silenci.
Per això canto en aquest cantó fred del carrer Europa...

(Manuel Rivas, “Història dels diners”, de “A desaparición da neve”, traducció de Biel Mesquida)

Diner públic

A Obama no li tremola el pols a l’hora d’intervenir amb diner públic les empreses privades que entren en fallida. Ara li ha arribat el torn a General Motors, la icona per excel.lència de la produccció d’automòbils al món durant quasi un segle (Opel, la seva filial a Europa, ja ha estat adquirida per la canadenca Magna). Amb un passiu de 122.000 milions €, que és més del doble que l’actiu, l’Estat hi haurà invertit en total, per salvar-la, quasi 55.000 milions de dòlars, i haurà de dividir-la en dues meitats, la de les marques que encara funcionen, com Cadillac i Chevrolet, i la que serà objecte de liquidació, amb reducció de plantes i acomiadament de personal. La nacionalització d’aquesta icona del capitalisme automobilístic suposa que l’Estat nordamericà passa a ser titular del 60% de les accions (encara que sigui a contracor, ha vingut a dir Obama), l’Estat canadenc del 12% i la resta passa a mans d’empleats i creditors. Mai vist, si a aquesta nacionalització hi afegim les injeccions de capital públic a sectors bancaris, com Citigroup, per quantitats semblants. L’Estat, tractat d’interventor malèvol per l’ortodòxia de l’economia neolliberal, ens ha de salvar les empreses privades més representatives, a costa d’un endeutament creixent en perjudici d’inversions directament socials (sanitat, ensenyament, desenvolupament, pobresa, dependència, ajuda al tercer món ...). Només s’entén si assumim que l’Estat ha d’optar ara per les inversions de capital públic en l’economia privada per salvaguardar, fins on sigui possible, els béns socials prioritaris que són els llocs de treball, i reincentivar el consum, és a dir, si acceptem que l’Estat ha d’evitar el risc de naufragi total a què ens han abocat les formes neocapitalistes dels darrers trenta anys. Més endavant s’haurà de veure com es reprivatitzen aquestes icones del capitalisme (si es compleix una vegada més la màxima neolliberal de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues), i sobretot si el ritme de producció (cotxes en el cas de GM) i l’eficiència dels productes continuen sent assumibles en el que en diem una economia sostenible, expressió insuficient i ambígua però que tots intuïm que es refereix al final d’un mode de producció excessiva, d’acumulacions desregulades de beneficis i de dispendi immisericorde de les energies disponibles. Val la pena invertir tant diner públic per continuar produint el mateix i de la mateixa manera?

Copes

El meu país, content, se’n va de copes,
i no en pren una o dues sinó tres,
i si pogués se les beuria totes,
embriagat pel joc del tot o res.

Floten al meu país moltes persones,
com si d’un núvol blau s’hagués suspès
per contemplar millor les belles formes:
l’escorç del gol messiànic l’ha corprès.

No li reprenc, si almenys així és feliç
per una estona, just el que s’allarga
la crisi que rodola encapsulada
dins una volva folrada de cuir.
Sovint el goig rebot com la pilota,
dribla la sort, valent, i arriba a porta.

C.A.

I si perdem ?

No val la pena abonar-se al pessimisme anticipadament, però és bo preparar el paisatge per si perdem. Els de TV3 diuen que aquesta copa és nostra. Però i si acaba no sent-ho ? Llavors ens pot reprendre la síndrome dels vençuts, a la que tan propensos som els catalans, aquella moral de la derrota de la que prediquem grans virtuts, el tornarem a lluitar, tornarem a sofrir ... de sempre, que diuen que fa treure forces de flaquesa i floretes per l’estil, però que si examinem de prop no és més que un mecanisme de compensació dels que se senten eternament agreujats i emprenyats. Si guanyem, feliços, haurem demostrat que l’èxit esportiu, amb aquest Barça, consisteix en una sàvia harmonització de plaer i creació, aquesta manera peculiar de jugar ofensivament que satisfà com espectacle i crea estil. I si perdem, no tindrem el plaer de la victòria (sempre fugaç!) però ens quedarà el bon gust de la feina ben feta, un benestar de fons que no es perd tan fàcilment. Com que l’esport és una metàfora molt directament entroncada amb la vida, se m’acudeixen altres pèrdues possibles, els paisatges de les quals serà molt més complicat de preparar. I si perdem el finançament ? I si perdem l’Estatut? I si perdem (alguns) les eleccions? I si la crisi en fa perdre el que ara comencem a notar i encara som incapaços de valorar ? Llavors tornaran a sortir els abonats a la moral de la derrota de sempre, aquells que prediquen amb fets i paraules allò de com pitjor, millor? No hi pensem. Ara el que compta és l’elogi de la intel.ligència triomfant, encara que perdem.

Flama

Sí! Jo sé d'on procedeixo.

Insaciat com la flama

cremo i moro consumit.

Llum es fa tot el que agafo,

carbó esdevé tot el que deixo:

flama sóc ben certament!

(Nietzsche, "Ecce homo")

La flama esdevé llum quan el ble es consumeix,
una llum persistent que transforma les cendres,
com l’instint de claror que no voldria perdre's
mentre crema el record i el dolor s'enardeix.

C.A.

("Magdalena penitent", de Georges de la Tour, pintura convidada a El Prado, 28 d'abril-28 de juny 09)

Torturadors

El semiòleg, filòsof i historiador Tzvetan Todorov, després d’examinar amb detall els documents sobre la pràctica de tortures a les presons de la Cia, fets públics el 16 d’abril pel govern Obama, i de comprovar la complicitat de juristes, psicòlegs, psiquiatres, metges i professors universitaris que van contribuir a donar empara legal, professional i social a aquestes pràctiques que es portaven a terme amb la denominació eufemística de “tècniques reforçades d’interrogatoris” ("Los torturadores voluntarios de Bush"), arriba a la següent i inquietant conclusió, que de fet està a la base de tots els règims totalitaris :” El que ens ensenyen aquests documents és que qualsevol home, sempre i quan formi part d’un col.lectiu i estigui recolzat per ell, si obeeix els nobles principis dictats pel sentit del deure, per la necessària defensa de la pàtria, i es deixa arrossegar per un temor elemental per la vida i el benestar dels seus, pot convertir-se en torturador”.

Mataró

T’han solcat les naus romanes
carregades d’oli i vi,
amb grans rems i vela arbrada,
resseguint l’antic camí
que feien sota muralla
els mercants de Burriac,
creuant la nit perfumada
amb flaire de vinya i mata.

Mar dels senyors d’Alarona,
dels Montcada i Castellvell,
badia de Barcelona
que emmiralles l’art novell,
els precs de Santa Maria
i els tocs del seu campanar
cridant els serfs a la missa
i al comú la pagesia.

Mataró és com una nau
que té les veles plegades
sobre l’asfalt i les vies.
Del turó d’Onofre Arnau
albira el mar i les barques,
tot enyorant els vells dies
de cançons i salabror
vora els horts de Sant Simó.

Has gronxat la nau cofada
com si fos closca de nou,
La Coca que t’ha dat fama
i t’ha obert nous horitzons,
mentre dins de les muralles
els confrares de Sant Elm
han volgut fer-te més ampla
tot bastint noves drassanes.

Mar de colors d’indiana,
tu que guardes el record
dels aires clars de l’Havana
al teu barri mariner,
desplega de nou les veles
i serem com pescadors
feinejant tots a la barca
amb els somnis d'aigua blava.

Mataró és com una nau
que té plegades les veles
sobre l’asfalt i les vies…

C.A.

(lletra per a una havanera)

Píndoles contra la crisi

El debat del Parlament sobre la situació econòmica del país s’ha convertit en un pim-pam-pum de fira contra Zapatero. Zapatero actua com un pregoner de propostes, però cap del gust dels grups de l’oposició, i aquesta l’acusa fins i tot de copiar mesures que no són de collita pròpia. Zapatero proposa i promet el que en algun cas no depèn només d'ell (que paguin els altres, les Comunitats Autònomes, en el cas de la subvenció per a la compra d’automòbils, com si la compra de vehicles tipus Q3, per exemple, signifiqués una vàlida estratègia econòmica basada en el canvi de tecnologia energètica i en els preus assequibles que justifiqués prou destinar-hi diner públic...), i tots els grups tenen motius (més polítics que econòmics) per no estar-hi d’acord, però cap d’aquests motius tenen a veure amb la recerca objectiva de la millora de la situació econòmica . Tots estan preocupats, sobretot, de marcar paquet polític. Contra l’encaparrament que aquest batibull provoca, val més prendre distància, guanyar calma, i, si no hi ha més remei, empassar-se algunes píndoles que tampoc no solucionen res però que almenys temporalment aclareixen coses:

- Jeremy Rifkin, en una entrevista a FRC, Revista de debat polític, d’una manera un punt visionària, té el mèrit de relacionar la crisi financera amb la crisi energètica i mediambiental, i de presentar com a necessària una tercera revolució industrial que proporcioni una nova forma de gestió de l’energia de la terra, aprofitant que les noves tecnologies ja comporten un principi de distribució d’energia (cas de les possibilitats de les tècniques de comunicació i d’informació en constant desenvolupament), trencant les velles jerarquies de l’educació dels fills basades en la competitivitat i avançant molt més cap a la idea que cada un de nosaltres som companys dels altres (som animals socials).

- Paul Krugman avisa de la temeritat de destinar quantitats ingents de diner públic a canvi de res (“Dinero a cambio de nada”). Continuar remunerant els banquers engalipadors no només és indignant sinó també perillós. No es pot continuar en la situació d’excés de diner barat que ha inundat els mercats a rel de la crisi financera asiàtica de 1.997 i 1.998, quan aquests països van començar a protegir-se acumulant grans quantitats d’actius estrangers destinats en bona part a cobrir l’enorme dèficit comercial nordamericà ( “La venganza del exceso”).

- Timothy Garton Ash (“Hacia un nuevo capitalismo”), tot i reconèixer que existeixen en el món moltes més varietats de capitalisme de les que hi va haver de comunisme, també insisteix en què a més de l’estructuració dels sistemes ha de canviar el comportament dels éssers humans que ens ha portat aquestes complicacions, tenint en compte les contradiccions culturals del capitalisme, que per una banda crida als valors del treball, l’esforç, la disciplina, l’estalvi, propis de l’home productor, i per altra ens subjuga amb els plaers de viure al moment, de disfrutar, d’expansió individualista, propis de la faceta de l’home consumidor. En la mateixa línia, el director de l’Institut d’Estudis Borsaris, Álvaro Martínez Echevarría (“El valor de la crisis o la crisis de los valores”), posa l’èmfasi en la recuperació de la inquietud intel.lectual i el culte social als valors morals, mentre que Ulrich Beck (el teòric de la societat del risc) avisa del perill de la revolta de la desigualtat i denuncia la paradoxa que els Estats nació posin ara en pràctica un socialisme d’Estat només per a rics, recolzant la gran banca amb quantitats inconcebibles de milions que desapareixen absorbits per forats negres, després de dedicar-se durant dècades a mesurar els criteris de necessitat i de pobresa només amb els paradigmes estatals occidentals, amb oblit de bona part de la població mundial que viu sota l’amenaça de la fam.

Efímer

Campanes de colors
al campanar dansaire,
batall tendre i sedós
que fa repicar l’aire.
Trompetes inaudibles
d’un orgue fet d’arrel,
cadències invisibles
del temps que us broda el vel.

C.A.

Patxi López, lehendakari

Finalment, Patxi López ja és lehendakari. Les tribulacions sòcio-econòmiques dels moments presents fan que passi una mica desapercebut per la majoria el significat d’aquest canvi. El PSE ha estat molt atrevit pactant amb el PP, i estan per veure els resultats de la trajectòria que ara comença. El fet que Patxi sigui lehendakari és conseqüència d’un disseny del nacionalisme espanyol traçat des de la Moncloa, que tindrà repercussions a nivell d’Estat i que podria estar prefigurant, si no un govern de concentració nacional, sí alguns pactes PSOE-PP en qüestions estatals de primer ordre (terrorisme, economia, modificació de la Llei electoral, Estatuts, Tribunal Constitucional...), o bé és més aviat el resultat inevitable, avui per avui, de la situació excepcional que viu el País Basc, en la que el PSE no ha volgut posar en dubte la legitimitat que li han atorgat les urnes per aconseguir el govern, malgrat que hagi hagut de ser amb la col.laboració del PP ? Sigui com sigui, el PNB també haurà de fer autocrítica. De moment, Ibarretxe, que fins fa pocs dies predicava el dret natural del PNB a presidir el govern, es retira de la política activa, amb la força simbòlica que aquest fet també comporta, perquè convé no oblidar que Ibarretxe ha estat la punta de llança del sector més sobiranista del PNB, amb Plans que portaven el seu nom i que la història dirà que han acabat amb una quasi autodefenestració personal. I de moment, també, sembla que algunes coses es mouen al si de l’abertzalisme radical després que la situació de fet de les il.legalitzacions successives de Batasuna i els seus substituts (i la llluita eficaç contra ETA) l’hagin deixat en unes expectatives més aviat precàries de continuar comptant amb l’ampli suport social que necessita per subsistir amb la mateixa força que ha tingut fins ara. Les coses són com són, i en política no tot s’hi val (començant per la violència), però cal atendre a la concreció dels fets en cada moment , i els fets d’ara demostren que des del Pacte de Lizarra moltes coses no s’han fet gaire bé en el PNB.

El lehendekariat de Patxi López no serà un camí de roses sinó més aviat un viacrucis. Caldrà veure: fins on podran connectar les seves formes de govern amb el sentiment nacionalista majoritari (hi ha unes fronteres que no es poden creuar, com la llengua, l’ensenyament, tot el que fa refrència al sentit primordial de pertinença al poble basc); fins on empenyerà el PP per modificar radicalment l’estatus sòciopolitic actual (de veritat el PP es vol moderar o pretén donar un bany espanyolista a la societat basca ?); fins on serà capaç de progressar en la deslegitimació social del terrorisme (el primer eix del seu discurs)?; fins on serà capaç de mantenir ponts de diàleg sòlids amb el PNB (l’altre eix del seu discurs)? Patxi López pot fracassar fàcilment. Si a mig termini hi torna a haver a Euskadi un govern PNB-PSE, encara que sigui a costa del fracàs previ del govern que ara arrenca, la prova de Patxi López potser no es podrà qualificar de negativa, sobretot si contribueix a esmusssar els extremismes.

Monjos i burgesos

Del monestir de Sant Benet, al Bages, Caixa Manresa n’ha fet un Món, de la mateixa manera que la família Casas en va fer el seu món , la seva residència d’estiueig a començament del segle vint. Les cel.les dels monjos benedictins van donar pas a la terrasa porticada dels Casas i a les estances ornades amb restes d’algun retaule barroc del monestir, mentre el fill Ramon, bohemi i donat a la vida fàcil que li permetien els ingressos de la fàbrica tèxtil familiar (a tocar del monestir, testimoni mut de la riquesa i de la història acumulades) , podia fer volar la imaginació per entre els capitells del claustre romànic, vestint de cent maneres diferents la Júlia Peraire, la venedora de loteria de la Rambla de Barcelona que d’amant va acabar convertint-se en la seva dona contra consells i costums imperants a l’època, i això quan ja començava a fer-se oblidadissa l’olor d’absenta i la flaire del cigar de Madeleine en el record del Folies-Bergère. Malgrat alguna sensació d'atapeïment que es pot notar en certs moments de les visites guiades, la informació que se'n rep és interessant, i l’impacte visual agradable, tot i que l’aiguabarreig d’estils, d’èpoques, de gustos, de formes de restauració (l’arquitectònica i l’alimentària, aquesta última sota l’assessorament de Ferran Adrià a la Fundació Alícia), no pot satisfer tothom. Sons medievals en un entorn acollidor. Fragments de la Història de Catalunya servits per als bons gurmets, sense perill d’indigestió. El mirall d’avui en un marc recreat de monjos i burgesos.

Manel Estiarte

A part de la dimensió plàstica o artística del joc, és reconfortant descobrir com a alguns esportistes d’elit la pràctica del joc esportiu els ha ajudat a créixer i a fer-se més persones, com és el cas de Manel Estiarte, quina biografia “Todos mis hermanos” (Plataforma) valdrà la pena de llegir. A la Vanguardia d’avui (La contra) Estiarte subratlla com als divuit anys ja era el màxim golejador dels JJ.OO i considerat com el millor jugador del món i líder de la selecció espanyola, però que llavors, tot i que era bona persona, no era un esportista complet perquè era egoista; va ser quan va passar del jo al nosaltres, quan va començar a repartir joc, a ser més generós i en conseqüència a rebre més, quan va copsar l’olor de l’esport en estat pur, i a divertir-se de veritat, a sentir-se esportista, potser a sentir-se líder. Diu Estiarte: “a l’esport hi ha una part que és do, i després cal l’entrega amb passió absoluta, però jo vaig ser excepcional perquè vaig jugar amb ells, junts vam fer quelcom d’excepcional”. Estiarte ha portat al joc (ha de-portat, aquesta seria la probable etimologia de la paraula esport) el millor de si mateix com esportista, ha dis-tret i di-vertit amb tot el seu potencial físic i tècnic, i aquest portar, treure, vertir cap enfora, per a plaer dels espectadors, va revertir en la seva maduració com a persona en la mesura amb què va saber descobrir i disfrutar de la dimensió col.lectiva, interdependent, del joc.

Dansa i joc

En el programa de mà de l’interessant espectacle de dansa de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi (“Sense fi/conquassabit”, al Teatre Lliure, inspirat en una composició de Pascal Comelade a la primera part, i en fragments de Händel a la segona) l’assessor dramatúrgic de l’obra, Víctor Molina, recorda la teoria de la dansa del tractadista Italià del S. XV, Domenico De Piacenza, segons el qual els elements constitutius de l’art de la dansa són mesura, memòria, agilitat, manera, domini del sòl, i sobretot d’allò que anomena “fantasmata”, aquells moments en què la dansa resta momentàniament aturada, congelada, com sostenint el temps invisible que la porta, en un intent, impossible, de recrear la imatge de la memòria que és la font que l’alimenta. “Perquè la dansa, diu Víctor Molina, en la seva mateixa flagrància, no té lloc quan passa, no ocorre quan ocorre, sinó en un altre temps ( en un temps “altre”), abans i/o després del marc temporal cronològic en el qual s’executa”. La suau o excitada ingravidesa dels ballarins de l’espectacle, començant pel mateix Gelabert, en un treball emocionant i extenuant de moviment , concentració i fusió (les cames són el braços propis o d’altri, les mans són les seves cares) ens aproxima a la percepció del temps invisible que només s’intueix en la successió sense fi de les imatges corporals.
Aquesta teoria i pràctica de la dansa sembla que no està gaire allunyada del que percebem i sentim quan practiquem, o simplement contemplem, un espectacle de joc físic col.lectiu. El joc, com la dansa, no té lloc només quan passa, quan veiem que la pilota corre i va d’un cantó a l’altre, sinó que s’intueix com una complexa teranyina de relacions anteriors, simultànies i posteriors, entre els jugadors (els ballarins), el camp (l’escenari), el temps, l’esforç, la superació i la memòria (del propi cos, de la preparació i del col.lectiu que representa) que cada contrari posa en joc. El joc, com la dansa, viu de la memòria i del temps invisible sobre el que es desplacen els jugadors-ballarins convertint-se en imatges sobre un escenari concret, imatges que volen aturar el temps en el moment primordial del gol, del punt o la cistella. Quan es marca un gol el temps s’atura i el jugador-ballarí es converteix en fantasmata, imatge que sostè momentàniament el decurs inevitable del temps i envigoreix la memòria sotmesa al fluir constant. Fa uns dies, en una entrevista radiofònica sobre el seu espectacle, Cesc Gelabert parlava també dels moviments dels jugadors, especialment dels del Barça, comparant-los amb els de la dansa, i destacava el domini de l’espai visual que té Iniesta, tot recomanant la presència al camp per assaborir l’escenografia completa del joc.

Jordi

No convé que corris tant,
no vulguis matar la fera
ni facis córrer la sang
per l’amor que et desespera.
No et deixis ensarronar
pel afalacs de la dama
que et voldria entabanar
amb l’embull del seu vell drama.
Conserva la mala bava
que t’ha encomanat la bèstia,
que sobre el mar de sang blava
hi sura molta immodèstia.
Si s’esllangueix la sentor
que deixa anar la princesa,
abandona-la al racó
i canvia la contesa:
puja al llom del drac valent
brandint la llança del llibre,
que les flors són pansiment
però el llegir et farà més lliure.

C.A.

Guarda'ns

Alguns diuen que Guardans
bon europarlamentari,
s’ha deixat untar les mans
i ha cantat com un canari.
Disparen les males veus,
amb gallet sobiranista,
contra els mèrits europeus
del Guardans “espanyolista”.
Proclamen que hi ha hagut “ligue”
amb l’excusa del cinema,
que flirtejant amb la Sinde
s’ha merescut l’anatema.

Obliden que l’han cagada
expulsant-lo de la feina,
que el Tremosa no té alçada
per jugar amb la mateixa eina.
Obliden que a Cal Cambó
hi ha molts quadres, massa històries
de polítics de debò
que no creuen en cabòries,
que tenen bona faringe
per digerir la minestra
de moltes González-Sinde
amb rots de catalanisme.

Guarda’t, Guardans, de mimoses
que floreixen a deshora,
de les punxes de tremoses
que han maldat per fer-te fora.
Guarda’ns, Guardans, dels papistes
que no veuen més enllà
de les tanques partidistes,
del líder i el capellà,
dels qui aspiren a una trona
al mercadeig seguidista
i toquen tot el que sona
per apuntar-se a la llista.

C.A.

Fràgils

El Poder Judicial demana que es matisin diferents aspectes de la reforma de la Llei d’Estrangeria, entre ells el que preveu com infracció greu (sancionable amb multa de fins a 10.000 €) el fet d’acollir un immigrant en situació irregular durant un cert temps, pel simple fet de protegir-lo, perquè es pensa que amb aquest comportament es promou la permanència irregular d’un estranger a Espanya. Considera el Poder Judicial que així es poden criminalitzar les activitats purament solidàries dels qui, per exemple, acullen i atenen els immigrants arribats en pasteres. És ben veritat que en aquest punt la Llei es fica on no li toca, com fa a vegades. Com es pot sancionar legalment una conducta simplement altruista davant el dèbil?

Seguint aquesta mateixa ona, em trobo amb l’esplèndid article de Martín Garzo (“Elogio de la fragilidad”), i penso que la capacitat de percebre la pròpia fragilitat personal com una “qualitat de la vida i de la bellesa” pot ajudar a comprendre les situacions d’extrema fragilitat en què es troben molts immigrants, i que aquest fet funda la civilització i està a la base de totes les lleis i de totes les normes de convivència: “No hi ha hagut mai un valor de civilització que no impliqués la idea de feminitat, de tendresa, de compassió, de no violència, de respecte a la debilitat... La primera relació del nen amb la civilització és la relació amb la seva mare” (Romain Gary, “La nuit sera calme”)

El cant del gall rera la nit del temps

El Bosco: Judici final

A més del significat paradigmàtic de la resurrecció, en la tradició cristiana, com a pas de l’espera, de l’esclavitud, a la llibertat i a l’esperança, hi ha una experiència quotidiana, universal, que participa d’aquest mateix sentiment traduït en la captació d’un optimisme profund que impregna totes les coses sense que puguem donar una explicació exacta o convincent del seu perquè. Rilke ho trasllueix en aquest poema:

Ets l’esdevenidor, l’aurora inmensa
sobre les planes de l’eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d’elles l’últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.

Tu ets de dia la dienda
que mormolant circula entre la gent,
el silenci que es tanca lentament
de nou darrera de les campanadas.

Com més el dia amb gestos cada cop
més dèbils va inclinant-se cap al vespre,
més existeixes tu, Déu meu. Puja com fum
de totes les teulades el teu regne.

(R.M. Rilke, del “Llibre d’hores”. Traducció de Joan Vinyoli)

Pasqua

Leonardo da Vinci: L'últim sopar

Queda sang al llindar i pa àzim a taula,
però ja no passa l’àngel per deslliurar l’espera.
Ha fermentat el vi al cor de la paraula
mentre truca al portal la llibertat novella.

C.A.

Mirada

Van Gogh : gira-sols

Tot el teu cos ha esdevingut mirada:
miren les mans el que el dolor no oblida,
els dies malastrucs, la veu cansada,
el tremolor del bes i la carícia.

Però no és sobre les coses la mirada:
concentres en un punt de llunyania
el que vols ben a prop i el que ara et parla,
un feble tel embolcallant la vida.

Ja no veus el que tan fixament mires,
creues el pas on la claror es fa dia,
el límit del que has vist i el que et contempla,
el vel del que has viscut i el que t’espera.
Veig a l’aigua dels teus ulls com arrela
la llum que des de sempre ha sigut teva.

C.A.

Josep Pla, l'Escriptor

Interessant la presentació ahir a la llibreria Robafaves del llibre de l’Enric Vila, “El nostre heroi Josep Pla”. En Joan Safont, cicerone de la cerimònia, amb la seva agudesa habitual, celebrada per l’autor, va subratllar la condició provocadora de l’Enric Vila (tot recordant l’obra anterior “Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs”) i pel que fa al llibre en qüestió n’assenyalà el trets fonamentals, la irradiació d’autors com Xammar i Gaziel, en l’estela de Pla, el comportament dels quals, la seva actitud vital i literària, contrasten vivament amb la d’altres com Carles Sentís o Martí de Riquer, en el context de la guerra civil i del franquisme, si hem d’entendre, com recorda Vila en algun lloc del seu llibre, que per a Pla l´únic gènere literari era en realitat Catalunya. Respecte del punt potser més polèmic del llibre, les conflictives relacions de Pla amb La Vanguardia, de les que se serveix l’Enric Vila per a confegir una definició de la funció d’aquest diari (“La Vanguardia té alguna cosa d’òrgan de rendició espiritual de Catalunya. Tant el castellà artificial que el caracteritza, com el mite del seu poder, com les reaccions de submissió i de ràbia que genera encaixen perfectament en l’esquema del diari colonial... És el mirall de totes les nostres vanitats i de totes les nostres febleses... justament perquè utilitza tan hàbilment el sentiment d’inferioritat del país per fomentar el derrotisme i alhora justificar-lo, una manera de recuperar l’humor i la moral és prescindir-ne- si cal a poc a poc, per no traumatitzar-se”), en Joan va deixar penjat un interrogant sobre si es referia a La Vanguardia d’abans, a la d’ara o a la del futur. L’Enric Vila no va contestar l’interrogant, potser perquè ja queda prou clar al llibre de quina Vanguardia parla ( la de sempre).

Personalment m’ha agradat el llibre. Amb el format de dietari personal en el que es barregen les situacions i les reflexions pròpies de l’autor amb els textos i les situacions de Pla, penso que assumia un doble risc: que el que ens digués de Pla no aportés res que no s’hagués ja dit o escrit, i que les seves reflexions personals no tinguessin prou interès per fer una obra amb nervi. Al meu entendre, aquest doble risc l’ha superat amb nota. La imbricació de l’escriptor (Enric Vila) amb l’Escriptor (Josep Pla) és total. Les seves reflexions i descripcions personals (que en alguns moments són com un eco de les precises descripcions planianes) tradueixen l’esforç de l’escriptor per fer-se’n, per arribar a ser-ho, per superar el parany de la ingenuïtat a què pot conduir el simple fet d’escriure si no està arrelat a la vida. Com va indicar en la presentació, aquest esforç s’ha traduït en una obra que qualificà d’iniciàtica, una lluita contra determinats mites presents en la societat catalana, respecte dels qual és sempre molt complicat estar-hi en contra, entre ells el que presenta Pla poc menys que com un pagès sorneguer i acomodatici (i fins botifler i espia del franquisme), que simplement escrivia bé . Al final del llibre, per donar fe de l'esforç que li ha significat escriure per recuperar l'Escriptor, llegim : "Hi he deixat la pell en aquest llibre, literalment. La mà que escriu tècnicament és meva, esclar, però me la miro com si no ho fos, amb aquella curiositat amb què, de petit, em mirava els cilindres de pell que les serps deixen al bosc".

Enric Vila recorre constantment a les fonts de l'Obra Completa de Pla per fer-li justícia. I encara que sigui com en un mosaic, en el que no es dissimulen els canvis i les contradiccions, els punts de sutura i de fricció, va fent aparèixer la figura de l'Escriptor "sargint, amb la seva literatura, la memòria esparracada d'una Catalunya vençuda; Pla intentant donar una volada literària a les formes de vida catalana sepultades per la marea negra castellana; Pla defensant una antropologia, mirant de conservar una percepció de la història, de la geografia, de la cuina, del clima, tot el sistema de sensualitat del país, per poder-lo recuperar, amb el temps, del gran xapapote". I la feina, humil, de l'escriptor és , a Catalunya, " rematar la feina de Pla, redreçar la memòria sobre unes bases de normalitat que ens permetin viure, d'una vegada, ambs uns marcs mentals que s'assemblin a nosaltres, que no ens facin la traveta i ens obliguin a jugar sempre en camp contrari".

La polèmica entorn del significat de l'obra de Josep Pla, i de la seva personalitat, té corda per estona, i aquest llibre hi contribueix de forma decisiva, obrint-hi una pàgina il.lustrada en la que per damunt de tot sobresurt la figura de l'Escriptor (model literari i de vida per a l'escriptor) totalment identificat amb la voluntat de la seva obra com única arma de defensa, i de recuperació, contra la desfeta cultural. I a molts ens agrada la polèmica (la cultural, no la mediàtica), encara que no siguem independentistes, sobretot quan beu de fonts tan honestes intel.lectualment, i èticament, com la que representa l'escriptor Enric Vila.

Mossos i estudiants mediatitzats

Els media creen constantment els seus punts d’atenció, i en aquesta persistència arriben a originar una realitat que intuïtivament no percebem com la realitat que nosaltres vivim. Aquests dies el punt d’atenció mediàtic són els mossos, o més exactament, el conflicte de mossos i estudiants anti-Bolonya, les corredisses i les protestes dels uns i la reacció proporcionada o desproporcionada dels altres. Durant tot el dimecres d’aquesta setmana, després de saturar-nos amb reportatges, repeticions i opinions sobre la càrrega de la policia el dijous de la setmana passada, tots els media anunciaven per a l’endemà la manifestació que preparaven els estudiants per protestar contra Bolonya i contra l’actuació de la policia. Ens preparaven i ens posaven a punt per a l’espectacle del dia següent. Literalment, es demostrava que els media no són referents de cap realitat sinó que creen el seu propi missatge. I segons aquest missatge, havíem d’estar pendents del que els mateixos media explicarien avui del que s’hauria esdevingut. Creaven un temps virtual, un focus temporal d’atenció mediàtica sobreposat al temps vital dels espectadors que som nosaltres.

Aquesta creació de missatges virtuals troba la seva consistència en el fet de buidar de contingut, de significat, els signes que successivament genera, i per això el temps virtual és més durador com més insignificants són els missatges que recrea (és la base de la televisió-escombraria que amb formats menys cridaners contamina bona part dels programes televisius i radiofònics). En aquest espectacle mediàtic, ni els mossos ni els estudiants interessen per la seva significació social sinó només per la seva aportació a l’espectacle, al camp visual, i conceptualment confús, dels pals guarnits amb senyeres, dels estudiants, contra les porres i les viseres dels mossos. El sentit d’uns i altres ens ve definit pel que els media entenen que és rellevant en el context de l’espectacle que ells mateixos creen. La pregunta d’aquest matí als espectadors en el programa televisiu d’en Josep Cuní era exactament aquesta: “creus que la manifestació pacífica dels estudiants ahir legitima la seva oposició al Pla Bolonya ?”. És a dir, la legitimitat parteix de l’espectacle, del missatge dels media, no de les raons objectives que poden existir per defensar-lo o atacar-lo. En aquesta tessitura tant els mossos com els estudiants entren en el cercle viciós de la sospita permanent: els mossos poden ser uns ogres sense escrúpols o uns pacients servidors de l’ordre, i els estudiants uns fills de papà revoltosos i antisistema o uns subjectes crítics i conscients de les limitacions del Pla. Però tot a gust del consumidor-espectador, i segons les receptes que serveixen els media, no pas perquè tinguem motius raonats per reconduir els extrems i corregir o moderar el conflicte.

Lectura de llavis

A l’última pel.lícula d’Almodóvar, “Los abrazos rotos”, hi ha un parell de seqüències que em van cridar especialment l’atenció. Es tracta de les escenes en què una especialista tradueix literalment a l’amant de Lena (Penélope) el que aquesta diu al director de cinema en la ficció (Mateo Blanco, interpretat per Lluís Homar) en situacions d’intimitat i privacitat, copsades per la càmera domèstica, i indiscreta, del fill del productor i amant . La traducció es fa seguint el moviment dels llavis de la protagonista, i el seu contingut queda apuntat en un quadern que l’especialista va omplint diligentment perquè quedi constància escrita del que desxifra, en una cambra tancada, sota la transparència grisosa de la llum del projector. El paral.lisme entre la comunicació originària del dos protagonistes filmats i l’atmosfera que es crea a la cambra on es produeix la lectura de llavis resulta patètic i desconcertant: tots els elements expressius originaris (les mirades, els gestos, el to de la veu, la cadència de les preguntes i les respostes, els silencis, les actituds recíproques de comunicació i escolta) queden reduïts a la caricatura verbal de la transposició d’uns continguts totalment estranys al context que els donava significat. El que es tradueix passa a ser un instrument de control i dominació de l’amant sobre la seva protegida. La lectura de llavis té el mateix efecte, fred i tècnicament irrefutable, que la descàrrega d’un programa informàtic al disc dur de l’ordinador. Un buidament d’informació amb fins utilitaris.

La metàfora venia servida i, fos quina fos la intenció d’Almodóvar a l’introduir aquestes imatges en el context de la pel.lícula (una pel.lícula, d’altra banda, irregular, amb personatges inconsistents i poc treballats), em resultava molt suggerent respecte de les limitacions de la comunicació en la nostra societat. La fredor de les comunicacions per mitjans tecnològics (telefonia, messenger, mail, face book, blogs...) ve a ser l’equivalent d’un exercici de lectura de llavis que prescindeix dels elements bàsics de la comunicació pròpiament humana, la proximitat, l’escalf, la mirada, els silencis, la modulació, el dubte, els interrogants, l’abraçada...L’extensió d’aquest tipus de comunicació en les relacions personals ens pot arribar a contaminar fins al punt de convertir-nos en mers especialistes en lectura de llavis: sé el que dius, però no m’interessa per què ho dius, ni com ho dius, ni m’interessa tampoc conèixer si tinc alguna cosa per compartir amb tu, perquè només busco el que em serveix: disposar d’informació per dominar les situacions en què em trobi. Així arribarem a ser millors lectors (de llavis), però pitjors interlocutors, cada vegada menys dia-logants.

Primavera

Van Gogh : Ametller florit

Retorna el temps
per treure’ns el borró
de cada branca
i revestir la tija
amb orles de poncella.

Al cap del son,
desvetllant la donzella,
arriba el temps
per obrir la finestra
i endreçar-nos l’estança.

A poc a poc,
el temps és fulla i veu:
s’enlaira el cant
mentre el so es descabdella
amb dits de llum i foc.

C.A.

Què passa a l'ensenyament ?

Què passa a l’ensenyament perquè al cap de tres anys de la signatura del Pacte Nacional per l’Educació es convoqui un vaga d’ensenyants motivada (segons el document de convocatòria) “per la nul.la voluntat negociadora del Departament d’Educació”? Si es llegeixen amb deteniment els motius de la vaga és difícil sostreure´s a una primera impressió d’aiguabarreig i de confusió, perquè a aquest motiu global de rebuig de la nul.la voluntat negociadora del Departament s’afegeixen aspectes de relleu i importància tan diferents com l’anar contra el projecte de Llei d’Educaciò de Catalunya perquè “comportaria una modificació substancial de les condicions de treball del profesorat”, exigir la retirada de la proposta d’increment de la jornada lectiva voluntària (aspecte que no s’ha retirat però s’ha deixat al congelador), rebuig de l’incompliment de l’oferta d’ocupació pública, i aspectes que semblen menors, com el cobriment de les substitucions des del primer dia d’absència justificada, l’evitar la retallada de plantilles en els centres públics i refermar el dret de la negociació col.lectiva.

Atacar frontalment el Projecte de Llei perquè suposadament comportaria una modificació substancial de les condicions de treball del profesorat resulta difícil d’acceptar. Hi deuen haver altres motius, que s’haurien d’exposar i matisar, perquè dit així evoca immediatament aquella sensibilitat i sentit corporatiu que tenen tan a flor de pell molts funcionaris quan es neguen per principi a qualsevol modificació que signifiqui una lleu variació del funcionament habitual del servei. En la Llei d’Educació s’hi troben compromesos els interessos de tot el país, no només els dels ensenyants. En què consistirien aquestes modificacions? Es refereixen a l’autonomia dels centres que preveu el projecte de Llei?, a la carrera docent?, a la funció directiva?, a l’activitat avaluadora?, a la proximitat i connexió dels centres amb el seu entorn social? Són o no són necessàries aquestes previsions del projecte de Llei per millorar l'ensenyament? Si de veritat el Departament d’Educació ha demostrat fins ara una nul.la voluntat negociadora, que canviïn el titular, o canviïn l’equip, però que el projecte de Llei tiri endavant amb el màxim d’acord possible, i amb les modificacions que es consensuïn, perquè el país ho necessita. Els ensenyants potser s’haurien de plantejar no barrejar els drets laborals amb motivacions polítiques de fons, i tots plegats hauríem de llegir i debatre detingudament el Projecte de Llei i concretar quines aportacions estem disposats a fer per millorar substancialment l’educació en benefici de tothom.

El malestar en la cultura catalana

Summament il.lustrat i provocador resulta l’assaig de Josep-Anton Fernàndez, “El malestar en la cultura catalana” (Biblioteca Universal Empúries 2008). Sobre la base de criticar sense commiseració la normalització cultural endegada pels governs de CiU després de la Restauració Monàrquica (sic), durant els anys vuitanta i noranta, analitza amb consistents arguments de teoria i crítica sòcioculturals la triple condició postmoderna de la cultura catalana actual que es mou sobre aquests tres eixos: la tendència general a convertir la cultura en una mercaderia, l’esforç d’haver de redefinir la tensió entre alta cultura i cultura de masses, i la fragmentació de les categories identitàries que la sustentaven. L’intent de normalització, en tant que discurs cultural del nacionalisme català contemporani per fer hegemònica la cultura catalana al territori que considera propi, ha fracassat, segons J. A. Fernàndez, perquè és incapaç de fer front als reptes de la postmodernitat cultural en no disposar dels elements socials, polítics, econòmics, normatius i simbòlics, propis d’un Estat, per superar l’estat de dominació a què està sotmès per l’hegemonia de la cultura espanyola. Fernàndez, seguint Pierre Bourdieu, situa l’atzucac de la cultura catalana al si de l’acceptació interioritzada d’aquesta dominació com un fet natural: “L’ordre simbòlic en què es fonamenta un estat de dominació es basa en la complicitat objectiva dels dominats, en unes estructures cognitives i uns principis de percepció compartides per dominants i dominats, que han esdevingut inconscients i que condueixen al coneixement i al reconeixement de la legitimitat dels dominants i dels seu capital simbòlic, gràcies a la producció d’una creença que no s’ha de considerar un acte de consciència sinó com una adhesió immediata a uns principis de valoració que han estat internalitzats per uns i altres” (p. 225).

D’aquest pou, ve a dir Fernàndez, només se’n pot sortir travessant la fantasia de la normalització per emprendre el camí de la subversió simbòlica, la de la crítica constant que eviti la reproducció dels criteris culturals dominants, la del recurs a la traducció-expressió de la nostra singularitat sense l’estigma de la particularitat. Les conclusions de l’assaig reflecteixen la dialèctica entre la fatalitat de la dominació i la necessitat de tornar a l’existència de la cultura catalana (“els catalans som però no existim, i tanmateix, com diu Slavoj Zizek, el contrari de l’existència no és la no-existència sinó la insistència”): “Siguem radicalment optimistes: nosaltres i la nostra cultura no ens podem morir, ni ens poden matar, perquè ja estem morts. D’aquí la necessitat d’insistir i creure en la nostra existència” (p.370)

Un dubte se’m planteja al final de la pacient i laboriosa lectura d’aquest brillant assaig: el discurs de J. A. Fernàndez, que retorna una i altra vegada a la necessitat de superar la crisi identitària, no acaba també sent un discurs bàsicament essencialista de la cultura? Com recorda Seyla Benhabib a “Las reivindicaciones de la cultura” (Katz Editores 2006), en el dicurs dels romàntics alemanys, com J.G. Herder, Kultur representa els valors, significats, signes lingüístics i símbols compartits per un poble en si mateix considerat una entitat unificada i homogènia, es refereix a formes d’expressió a través de les quals s’expressa l’esperit d’un poble, diferenciat dels altres. Molt d’aquest essencialisme comunitarista batega en les pàgines de J. A. Fernàndez. Com, si no, s’explica l’afany per tornar a l’existència cultural des de la pròpia essència ? Des del punt de vista del constructivisme sociològic de S. Benhabib la cultura és una constant creació, recreació i negociació de fronteres imaginàries entre “nosaltres” i “els altres”. “L’altre” sempre està també dins nostre, és u amb nosaltres. En la perspectiva de la cultura catalana com ineludiblement sotmesa a la dominació de la cultura espanyola, el treball de subversió simbòlica que proposa Fernàndez no acabaria produint una espècie de víctima regeneradora de les seves pròpies limitacions ?

Dosi d'intel.ligència en la Justícia

Daumier: Advocats

Comprovo amb satisfacció que el Consell General de l’Advocacia Espanyola, en l’editorial de l'últim número de la seva revista, tracta sense embuts d’improcedent la vaga dels jutges, crida l’atenció sobre el refús unànim que mereix la desesperant i injusta lentitud d’aquesta administració, i denuncia la notable carència en l’estament judicial d’autocrítica, transparència i esperit de col.laboració amb tots els agents implicats en el servei públic de la Justícia. Aquest pronunciament clar i rotund del Consell que ens representa a nivell estatal supleix la falta de reacció dels Col.legis provincials i comarcals davant el fet insòlit de la vaga de jutges, entre ells el Col.legi de Barcelona que s’ha distingit pel seu mutisme més absolut, fent aparent amb el seu silenci una tàcita conformitat amb la vaga que molts col.legiats no compartim.

Com bé senyala la revista del Consell, la prioritat del servei públic de l’administració de Justícia ha de ser l’atenció al ciutadà, i en aquest sentit és imprescindible que s’elevin a rang legal les previsions recollides a la “Carta dels drets dels ciutadans davant la Justícia”, reconeguts per tots els partits el 16 d’abril de 2.002 : dret de tot ciutadà, per raó de dignitat, a què la relació amb els òrgans jurisdiccionals estigui presidida per la puntualitat, el tracte igualitari i el respecte, amb la utilització de les llengües oficials; dret a tenir coneixement immediat de les suspensions i a evitar trasllats innecessaris; dret a ser rebut pel jutge, el secretari o el fiscal en un termini raonable des de la petició; dret a la informació; dret a conèixer i a identificar el nom, cognoms i categoria de les persones que els atenen; dret a un Judici sense dilacions, dins del termini establert per la llei; dret a la concentració de tràmits que afecten a un mateix ciutadà; dret a cobrar les quantitats dipositades en els comptes judicials en un termini màxim de 72 hores; dret d’informació sobre les queixes i a tenir accés al llibre de reclamacions i queixes a què es refereix el Reglament 1/1998...

En el tracte quotidià amb els ciutadans l’Administració de Justícia es juga gran part de la seva credibilitat, eficàcia i qualitat. Sense la matèria prima del tracte adequat als ciutadans, el que correspon per la dignitat dels receptors i la responsabilitat dels agents d’aquest servei públic, fonamentat en una raonable, i avaluable, gestió del personal, els mitjans, l’espai i el temps (terminis), la resta de recursos materials i tecnològics serà sempre insuficient. No veig, llevat de comptades excepcions, que els jutges (ni en general els funcionaris associats al mateix servei) estiguin disposats a revisar la qualitat del seu servei a partir d’aquesta matèria prima imprescindible. Com si es tractés de la prova del nou per verificar el funcionamet d’un jutjat, els advocats sovint ens preguntem: si aquest jutjat abans funcionava, per què ara no funciona?, o si aquell funciona per què aquest no? I tots podríem concretar les raons immediates d’aquestes disfuncions. Per què no ens ho pregunten ?

Dona

M.Chagall: The promenade

En el teu crit
el meu futur
l’aire fiblant
pel cel obscur.

En els teus ulls
el meu mirar
la llum que aprèn
a respirar.

En el teu mot
la meva sort
l’alè que encén
els matins d’or.

La meva pols
al teu camí
al teu matí
la meva nit.

En la teva aigua
la meva escuma
sota els teus peus
la meva engruna.

Al meu parlar
la teva veu
la teva font
la meva deu.

En el meu gest
el teu mirall
al meu desig
el teu cristall.

C.A.

Ari, ari, ari... Patxi lehendakari ?

Els bons resultats obtinguts li presenten a Patxi López, líder del PSE, una quiniela no gaire fàcil de resoldre:

1) Deixar que governi el PNB, donat que és el partit que més escons ha tret (30), i qui millor representa el sentit nacionalista majoritari al País Basc, tenint en compte que a la suma de ARALAR, EA i EB (malgrat l’ensulsiada dels darrers), s’han d’afegir els 100.000 vots nuls de l’esquerra abertzale, que són com vots en remull a l’espera de trobar destinatari (de moment és molt positiu que quasi un terç dels qui van votar l’il.legalitzat PCTB s’hagin decantat per votar els partits de l’arc democràtic, sobretot ARALAR). Aquest “1” a la quiniela no significa deixar que l’equip de casa faci el seu joc com millor li plagui, i guanyi per golejada. Al contrari, Ibarretxe sap que necessitarà el PSE per mantenir un mínim d’estabilitat del seu Govern, i no li serà possible replantejar el seu enèsim projecte de desbordament del marc constitucional. En aquesta tessitura és molt escabellat pensar que Ibarretxe potser està arribant al final de la seva trajectòria política ? Probablement a hores d’ara alguns sectors del PNB enyoren Josu Jon Imaz.

x) El segon signe consistiria en presentar-se com a candidat a la investidura per formar govern minoritari, amb el recolzament del PP i UPD, que sembla que estan disposats a oferir-lo per tal de posar fi a l’hegemonia del govern nacionalista. La “x” a la quiniela significa tant com arriscar-se a un bifrontisme atenuat, amb les indesitjables derivacions d’enfrontament social que es podrien afegir a la ja convulsa societat basca. Això potser convé al PP i a UPD, però no al PSE, i encara menys al PSOE, i menys de tot a Euskadi. La previsible oposició frontal del PNB obriria un parèntesi en la governació basca que per tirar endavant necessitaria del vist-i-plau constant de PP i UPD. Només una capacitat fora del que és normal, i una imaginació política extraordinària, farien possible sostenir un govern minoritari del PSE amb acords puntuals amb el PNB sobre els temes fonamentals. Aquest podria ser el desideratum de molts dels qui han votat PSE al País Basc, però resulta difícilment factible, en el sentit de poc perdurable.

2) Aquest signe voldria dir apostar obertament pel que juga fora de casa, per un govern no nacionalista, de coalició PSE, PP i UPD (si fos imprescindibe l’aportació d’aquest últim). Aritmèticament això és possible, però llavors es multiplicarien els aspectes negatius senyalats en el signe “x”. El frontisme més descarnat estaria servit, i es correria el risc major d’enfonsar encara més la societat basca en la voràgine perversa de la justificació de la violència. Totalment desaconsellable.

Patxi López dóna a entendre que s’inclina per la “x” en aquesta quiniela. Jo m’inclinaria per l’”1”. O, per què no, per una barreja de l’”1” i la “x”, és a dir, per un govern PNB-PSE. Si no de bon començament, almenys a mig partit, una vegada el davanter centre adversari (Ibarrretxe) hagi abandonat el camp.

Metamorfosis

Bernini : detall del Rapte de Proserpina

Tenia especial interès en tornar a visitar la Galleria Borghese, situada al Parc del mateix nom, sobre la Piazza del Popolo, perquè la primera vegada ho vaig haver de fer de pressa i corrents. Ara, amb molta més calma, hi vaig experimentar el que em suposava que era , sobretot la primera planta on destaca Bernini: un devessal de refinada sensualitat.

Baltasar Porcel, en la seva última (i poc reeixida) novel.la, “Cada Castell i totes les ombres”, aprofita l’exuberància de la Galleria per fer-hi discórrer un sopar entre el protagonista (Ginès Jordi Montigalà) i la seva amant, Simona, que casualment havia estudiat Història de l’Art a Roma (oh musa esquiva que es manifesta quan menys t’ho eperes…! : pp 124-144). Porcel-Montigalà, a més, té la sort (a la novel.la) de disfrutar, entre altres canongies, del càrrec de Patró de la Borghese (quasi res !), de manera que allà on nosaltres hem de fer cua a l’hora fixada, a ell se li obren de bat a bat les vidrieres a dalt de la doble esgraonada d’accés. I a dins, filosofa amb la Simona sobre la quimera de l’amor, l’atzar, el futur, les derivacions de Plotí i altres divagacions sentimentals que, sense venir al cas, va desgranant l’aquós personatge, i parla de La Veritat, del Rapte de Proserpina, de la Fugida d’Eneas, de David i de Dafne fugint d’Apol.lo, totes escultures de Bernini: “La dona nua de l’escultura de Bernini, vital, somrient, lliurada a un plaer distès, tan polida i d’una tonalitat de carn, barroca; una dona madura, una invitació… La sala o cambra del Gladiador, deserta i amb els llums encesos, la fastuosa decoració, el sostre amb el concili dels déus presidits per Júpiter, i al mig, amb el grup preciosista també de Bernini, Eneas amb el seu pare al coll. Simona dreta, la seva elegància rigorosa, escrutava amb atenció i ànsia aquells marbres suggerents, extasiats".

En una cosa Porcel-Montigalà té tota la raó: la sensualitat que emana dels nus de les escultures en aquest museu no es troba en cap altre museu. I és que Bernini era un tot terreny, que tan aviat enfilava el baldaquí de la Basílica de Sant Pere en direcció a la cúpula de Miquel Àngel, com transfigurava les metamorfosis d’Ovidi en la mans teses de Plutó clavades al dors i a la cuixa sensible de Proserpina, o guarnia un elefant amb albarda, per aguantar-hi un obelisc, a Piazza Minerva. Porcel-Montigalà hauria abandonat Simona allà mateix per convertir-se en el Plutó del Rapte.

Giordano Bruno

Passejar per Roma és una oportunitat per descobrir mons que van tenir el seu temps i que ara conviuen per sobre i per sota les pedres mil.lenàries. A la plaça on Giordano Bruno fou cremat el 17 de febrer del 1600 per la Inquisició romana, l’estàtua que rememora el fet sembla concentrada en les idees que va defensar sobre la infinitat de mons i l’harmonització dels contraris. Em ballava pel cap que en alguna novel.la recent algú en parlava, i efectivament, consultant “Un home a les fosques”, de Paul Auster, hi trobo la referència explícita a aquest teòleg-filòsof com a pauta bàsica d’inspiració: “No hi ha una sola realitat, n’hi ha moltes. No hi ha un sol món. N’hi ha molts, i tots són paral.lels, mons i antimons, mons i mons d’ombres, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d’una ment” (pp 68-69). Giordano veu avui convertit el seu petit món de Campo dei Fiori en un mercat quotidià de fruites, verdures, roba i quincalleries, però segur que haurà experimentat que en algun dels mons infinits que va somiar se li ha fet justícia, amb la mateixa contundència que va poder entreveure a les escenes del Judici Final de Miquel Ángel a la Capella Sixtina, tot just acabades set anys abans de néixer ell i que probablement coneixia molt bé.

Aigües

S'abracen riu avall

el núvol i la pedra:

quina claror, la tarda,

quina remor, aquesta aigua !

S'emmiralla al cristall

el silenci que els bressa:

quina frisor, la calma,

quin tremolor dins l'aire !

C.A.