Crucifix

Com moltes resolucions judicials, la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas Lautsi contra Itàlia, declarant la violació de l’article 2 del Protocol i l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans, per la presència de crucifixos a les aules dels instituts d’ensenyament públics a Itàlia, és alhora raonable i discutible, depenent de l’òptica des de la que s’analitzi. Diu l’article 2 del Protocol que l’Estat ha de respectar en el terreny de l’educació i de l’ensenyament el dret dels pares a procurar que aquesta educació es porti a terme d’acord amb les seves conviccions religioses i filosòfiques, i respecte de l’article 9 del Conveni, relatiu al dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, i a la llibertat de manifestació de la pròpia religió i conviccions, considera el Tribunal que aquest dret és indestriable del dret a la llibertat de no creure (llibertat negativa), i resol que l'Estat té l'obligació de no imposar, ni que sigui indirectament, creences allà on les persones depenen d'ell i on són particularment vulnerables, con en el cas de les aules escolars.

La defensa del govern italià en aquets cas es fonamentà en el caràcter cultural del crucifix, mantenint que la seva significació ètica, independentment de la tradició religiosa que evoca, és compatible amb la laïcitat i comprensible pels no cristians i els no creients. A aquesta base sòlida va afegir, però, unes considerables dosis de despreocupació i manca de raonament respecte de l’obligatorietat de la presència del crucifix a les aules d'ensenyament públic, afirmant simplement que “l’opció per mantenir-lo o treure’l respondria més a criteris d’oportunitat política que a criteris de legalitat”. Plantejat així, diria que el Tribunal no podia sinó donar la raó a la Sra Lautsi. Com més s’insisteix en la significació cultural del crucifix, independentment de la seva connotació religiosa, menys comprensible resulta el fet de la seva exhibició obligatòria a les aules públiques. L’obligació de mantenir el crucifix a l’aula d’un centre públic el que provoca justament és l’efecte contrari, el de subratllar la seva connotació religiosa per sobre de qualsevol altra consideració, fent aparent un plus d'intenció doctrinal, d'adoctrinament més o menys indirecte, que no es compadeix amb la significació exclusivament cultural que se li vol atribuir. I en aquest sentit la conclusió del Tribunal és molt lògica: “L’exposició obligatòria d’un símbol d’una confessió concreta en l’exercici de la funció pública en situacions específiques en què intervé el control governamental, en particular a les aules escolars, restringeix el dret dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions i el dret dels infants escolaritzats a creure o a no creure”. Malauradament, al nostre país tenim una experiència molt negativa del que ha suposat la imposició de pràctiques i símbols de la religió oficial durant dècades. No en va sortir vigoritzada la cultura cristiana, sinó empobrida fins a nivells difícilment comparables amb els d'altres països que no van patir el flagell devastador, espiritualment i intel.lectualment, del nacional-catolicisme.

Una valoració diferent mereix la Sentència des del punt de vista de la concepció pedagògica que utilitza, ja que, al meu parer, peca de manca de rigor, i d'un excés de subtilitat política, en no tenir en compte en el supòsit de fet les circumstàncies en què es desenvolupa l'educació dels infants en la societat actual, sotmesos a fluxos informatius i a influències ideològiques de tota mena que condicionen el seu comportament tot modificant les seves bases educatives. En aquest context, penso que està fora de lloc pensar que els infants van a l’escola lliures de tota influència, nets mentalment com una patena, i que la presència d’un crucifix pot condicionar la seva llibertat de creure o de no creure més que el gavadal d’icones que s’empassen a l’ordinador o més que els collarets i pins que porten al damunt.

Entre l'obligatorietat de la presència del crucifix i el menysteniment d'aquest símbol, per reacció humanament comprensible enfront de la imposició, ens espera la tasca ingent de recuperar el sentit de la creu en el missatge evangèlic, i sobretot en la doctrina de Sant Pau. La veritat del crucificat (no pas la de la creu com a simple instrument de tortura) és anterior als signes que el representen. Deia Sant Agustí que convé superar la paraula exterior per apropar-nos al verb interior, anterior a qualsevol paraula i sense el qual l'expressió oral no és possible. Ens convé despullar-nos d'imposicions, i dels excessos de la imatgeria superficial, per retornar al significat profund del referent del crucificat que, de totes maneres, és i continuarà sent universal.

Celda 211

Una primera novel.la d’un autor novell i desconegut (Francisco Pérez Gandul) dóna lloc a una esplèndida pel.lícula: Celda 211. No he llegit la novel.la, però la pel.lícula és de traca i mocador, fins i tot d’Òscar, si es valorés no només la tècnica i l’estil narratiu sinó sobretot la capacitat de crear una atmosfera densa de relacions humanes al límit, d’atrapar l’espectador amb una història que es fa més i més versemblant a mida que avança, i que acaba convertint-se en una tragèdia de la que ningú en surt indemne, llevat, potser, els aprofitats de sempre, els que no s’exposen, els que fan de les relacions un escut autoprotector.

La inesperada baixada a l’infern carceller de Juan Oliver, un funcionari de presons a punt d’estrenar-se que, paradoxalment, es veu sotmès contra la seva voluntat a jugar el rol d’un pres fictici a costa de la seva supervivència entre els presos més perillosos en el transcurs d’un motí, serveix per posar al descobert l’univers moral dels baixos fondos, l’espessor i les contradiccions de la condició humana en una situació extrema en la que ja no és possible distingir la revenja del dret a la defensa pròpia. El líder del motí, un personatge que exhala a parts iguals dosis de repulsió i d’atracció (el “malamadre”, en interpretació insuperable de Luis Tosar) acaba assumint la tragèdia del seu destí marcat des del principi per la impossibilitat de trobar cap sortida a la seva condició de persona violenta als marges de la societat, però abans es revesteix d’un hàlit de grandesa que li permet fer-se càrrec del drama personal de qui contra tot pronòstic acaba transformant-se en el seu mirall moral. I en aquest hàlit de grandesa, allà on la persona s’enfronta amb la decisió última i més decisiva de la seva desastrada existència, s’endevina la possibilitat de salvació.

Markale

Perecoll: Markale, Sarajevo, 5 febrer 1994

Densa i cruent s’estén l’ombra assassina
com un immens tendal sobre el mercat.
Ja no hi ha ulls, ni mans, ni vela prima,
sota aquest cel d’hivern que s’ha esquinçat.

Queda l’aire obscurit al ras del dia,
pel suau tacte dels dits vessa el cabal
de llum i de colors que es fa ferida
sorpresa per l’esclat d’aquest instant.

Ja no hi ha veus ni olors a les parades,
l’empremta de les coses s’ha esvanit
dins la claror sinistra de la cendra.
Queda només l’esglai, l’esqueix del crit
clavat al tremolor de les mirades,
un remolí de mort i de sang tendra.

C.A.

Llenguatges en conflicte

Quan aquests dies es parla als mitjans del dret a la presumpció d’innocència dels detinguts o imputats en els casos Millet i Pretòria, sento, com advocat, una incomoditat especial, no respecte d’aquest dret del que certament són titulars aquestes persones segons la Constitució, sinó respecte de la incoherència i falta de fonament que aquesta afirmació té en tant que pronunciada reiteradament des dels mateixos mitjans. La presumpció d’innocència en el llenguatge jurídic (i com a tal s’ha d’entendre en la seva formulació constitucional i en la doctrina dels tribunals) està directament relacionada amb la necessitat de provar rigorosament la comissió de qualsevol delicte. No hi pot haver delicte sense prova, i aquesta només es practica a l’acte del judici, de manera que fins que el judici no es celebra i la sentència declara provats els fets delictius no queda enervada la presumpció d’innocència, i fins llavors no es pot parlar de culpabilitat acreditada. En aquest sentit, el llenguatge jurídic es absolutament assertiu, prova i demostra el que diu, i prohibeix qualsevol pronunciament respecte de la culpa que no parteixi sòlidament de l’acreditació del delicte.

En canvi, la presumpció d’innocència defensada des dels mitjans sona inevitablement falsa, i fins hipòcrita. Quan es diu una i altra vegada que als detinguts se’ls hi ha de reconèixer aquest dret, entenem en el fons, com si es tractés d’un segon llenguatge, que és un simple recurs retòric i gratuït, totalment sobrer, perquè és obvi que amb tot el sistema de signes que els mitjans posen en joc (imatges, entrevistes, connexions en directe, tertúlies, comentaris...) els espectadors només podem entendre que aquestes persones són culpables. El llenguatge de la presumpció d’innocència és semànticament impossible quan s’utilitza als mitjans, no pot tenir cap contingut ni significació. Informació mediàtica i presumpció d’innocència són ontològicament incompatibles. Els mitjans són mestres en crear les presumpcions contràries a la presumpció d’innocència, les de la sospita i la culpabilitat, des del mateix moment en què la informació es produeix amb tot aquest sistema de signes. Només cal veure com passen repetidament les imatges dels presos amb les bosses de la brossa al peu del furgó policial. Unes imatges que ho pressuposen tot respecte de la culpabilitat dels seus protagonistes. A la pantalla del televisor no apareixen mai presumptes innocents, sinó sempre sospitosos i presumptes culpables. Contràriament, el llenguatge jurídic processal no parla mai de sospites, només admet fets, o almenys indicis rellevants dels fets.

McLuhan sostenia que el mitjà és el missatge, que sempre hi ha un missatge rere el missatge, fora del control del subjecte parlant. Una cosa és el que diuen els mitjans i una altra el que realment transmeten. Boris Groys ("Bajo sospecha. Una fenomenología de los medios") ha anat més enllà en la definició fenomenològica dels mitjans com un sistema de sospita, fins concloure que la sospita és el mitjà. "Precisament, diu Groys, quan el missatge d'un mitjà es manifesta explícitament com a dubtós, inversemblant i autoparòdic, és quan desperta la nostra veritable confiança, perquè així es legitimen les nostres sospites, temors i suposicions". No podem sostreure'ns a la força de la sospita si volem acostar-nos al missatge submediàtic. Per això el llenguatge de la presumpció d'innocència als mitjans és radicalment impossible i contradictori respecte del llenguatge jurídic sobre el mateix concepte. La fraseologia dels mitjans entorn d'aquest contingut aboca una vegada més a la sospita del que presenta com suposadament innocent. Més sospitosos són els detinguts i imputats, més potencialment culpables, com més parlen els mitjans de la seva presumpta innocència. Aquesta radical contradicció no es pot donar en el llenguatge jurídic. "El detectiu privat, afirma gràficament Groys, és el representant simbòlic de l'opinió pública mediàtica: encarna la sospita que defineix com a tal la relació entre l'opinió pública i els mitjans. També el teòric dels mitjans actua com un detectiu privat, en la mesura que creu haver descobert el més perfecte i sublim de tots els crims: el crim sense criminal; és el crim del llenguatge, dels mitjans, dels codis que falsegen els nostres missatges". Seria desitjable, doncs, menys llenguatge impossible sobre la presumpció d'innocència als mitjans, i més rigor, si no més silenci, sobre els presumptes culpables, una vegada s'hagi admès que els mitjans només poden despertar sospites.

Contradiccions

Una lenta i pesada digestió de contradiccions és el que de moment s’imposa, fruit de l’allau informatiu i de comentaris mediàtics de tots colors que, vulguem o no, ens hem d’anar empassant a compte del cas Pretòria, sumat al no més digerible cas Palau. Per un cantó, i segons els indicis que coneixem, sembla que els fets no haurien de resultar tan extraordinaris, sense restar res a la seva probable gravetat, si es té en compte que el boom immobiliari ha propiciat comportaments abusius, i obertament delictius, de persones relacionades amb l’administració i l’empresa. Si estem comprovant que és així en altres latituds afectades pel mateix fenomen, no veig que ens hàgim d’estranyar ni d'escandalitzar massa al verificar-ho a casa nostra. A més, la investigació d’aquest cas porta més de dos anys de recorregut, el que en principi semblaria conferir als tràmits judicials una presumpció de fonament. Però, per altra banda, el constatar que la instrucció procedeix del jutge estrella Garzón posa fàcilment en qüestió el sentit i la coherència del sistema judicial en si mateix, i justifica encara més la sensació de desgavell a què el sistema ens té acostumats darrerament: ¿no hi ha cap més jutge capaç d’administrar justícia a l’Audiència Nacional?; entre les instruccions expeditives del jutge estrella i la morositat de l’instructor del cas Palau, ¿el ciutadà arribarà algun dia a tenir la percepció que l’administració es mou dins uns paràmetres d’espai i temps definits per la igualtat, la normalitat i la coherència? En qualsevol cas, no hauríem de caure en la temptació fàcil de desautoritzar el fons de la investigació aprofitant que procedeix de la galàxia Garzón. Els fets són el que són, independentment de qui els il.lumina. En aquest sentit, massa comentaris nostrats sembla que sota aquesta contradicció galàctica pretenguin certificar la impunitat dels nostres, com si existís una incompatibilitat natural entre determinats comportaments i el fulgor històric d’alguns cognoms i excàrrecs.

Hi ha un altre aspecte que ationa les contradiccions, i és la guerra oberta entre partits polítics que aquests fets provoquen. La corrupció és una taca d’oli que s’escampa i que fàcilment pot arribar a invadir zones de responsabilitat administrativa i d’influència econòmica si es donen determinades condicions (com ara les del despropòsit immobiliari), i si no hi ha prou mecanismes de control ni prou integritat ètica per evitar la temptació de l’enriquiment fàcil i ràpid. Tots els partits tenen feina per netejar aquesta taca a casa seva. En lloc d’acusar-se mútuament, farien bé de reconèixer-ho humilment i pactar formes comunes de prevenció i de reacció per fer front a aquesta plaga. Camus deia que no era fet per la política perquè era incapaç de voler o d'acceptar la mort de l'adversari. Aquesta mateixa sinceritat voldríem escoltar-la de boca d'alguns polítics en comptes de veure´ls saltar a la jugular de l'adversari.

Sigui com sigui, les aigües baixen tèrboles. Haurem d’esperar que passi la rierada per veure quin pòsit de toxicitat ens deixen. I qui sap, potser ho podrem aprofitar per convertir-les en catàrtiques. Una catarsi és el que necessita aquest país.

D'aquells que amb el món no en tenen prou

"D’aquells que amb el món no en tenen prou: els sants, els conqueridors, els poetes i tots els aficionats als llibres". Si Joubert hagués conegut els usuaris dels blocs, del facebook i de tota la rècula d’altres modalitats de comunicació tecnològiques, també ens hauria afegit a la llista d’aquells que amb el món no en tenim prou i mirem de donar-li la volta deixant constància del que pensem, del que critiquem, del que volem , del que esperem, en definitiva de tot el que ens passa i veiem al nostre costat perquè aquest món no ens acaba d’agradar. Però aquest deixar constància i donar-li la volta al món es produeix sempre des d’un angle molt reduït i simplificador, des d’una perspectiva subjectiva i molt limitada . I és que sense simplificar el que veiem i el que ens passa no ens podem comunicar. El mateix fet d’escriure consisteix en deixar constància d’alguna cosa que no pots eludir i al mateix temps sentir nostàlgia del que es perd mentre ho escrius. Justament per connotar aquesta limitació fonamental que afecta les formes de creació i de comunicació parlem de la mort del subjecte, del jo que només es fa sentir com un vague substrat entremig de l’enrevessat món de sensacions i elaboracions que no pot ni pretén dominar perquè queden fora del seu abast, i fins de la seva comprensió, tan bon punt surten del propi àmbit de creació i deixen de pertànyer-li.

Sempre es queden curtes les nostres expectatives de canviar el món, les nostres esperances, els nostres projectes, i al cap i a la fi hem d’admetre que és el món el que no para de canviar-nos a nosaltres. George Steiner senyala aquest desajust com una de les raons de la tristesa del pensament inherent a la condició humana: “En general, l’anticipació, la fantasia i la imatge sobrepassen la realització... Als desitjos satisfets hi segueix una reveladora buidor, una tristesa de la sacietat (Goethe i Proust són els exploradors despietats d’aquesta accidia). La famosa tristor post coitum i el desig del cigarret després de l’orgasme són precisament la mesura que s’estableix entre l’expectativa i la substància, entre la imatge fabulada i el fet empíric. L’eros humà està emparentat amb la tristesa fins a la mort. Si els nostres processos de pensament (i de comunicació, afegiria) fossin menys urgents, menys gràfics, menys hipnòtics (com passa en el fervor de la masturbació o quan se somia amb els ulls oberts), les desil.lusions constants, la massa gris de la nàusea encastada al cor de l’ésser, ens deixaria menys desarmats”. Per això deu ser important mantenir un nivell de soledat, d’autoconsciència crítica, de distància, enmig de tanta sol.licitud comunicativa.

Cançó guardada

H.Matisse: La dansa de Merion

Amor de rosa i espina,
de brasa encesa al caliu,
de goig nou i saba antiga
que no saps si plora o riu.
Si li dius que el sol declina,
fica l’ombra dins el niu
per guardar la llum del dia.

Amor de platja i de riba,
de mar oberta i de riu,
d’aigua closa a la petxina
que somia cels d’estiu.
Si li dius que el jorn ja fina,
es capbussa al fons soliu
per jugar amb la nit tranquil.la.

Per tu, amor, guardo aquest dia
i somio cels d’estiu,
jugaré amb la nit tranquil.la
vora l’ombra del teu niu.
Farem junts la melodia
i veurem com el temps viu
sota el sol que ja declina.

Amor de plany i de vida,
de mot sofert i festiu,
de veu càlida i amiga
que deslliura el so captiu.
Si li dius que el cant fatiga,
t’amanyaga i mig somriu
per fer junts la melodia.

Amor d’escolta i de crida,
de parla apresa al foc viu,
de cor fort i ment fornida
que endolceix tot el que diu.
Si li dius que el temps et fibla,
besa amb tu l’instant nociu
per curar-te la ferida.

Per tu, amor, guardo aquest dia
i somio cels d’estiu,
jugaré amb la nit tranquil.la
vora l’ombra del teu niu.
Farem junts la melodia
i veurem com el temps viu
sota el sol que ja declina.

C.A.

(per ser musicada)

Espectacle

Tot el que es mou entorn del cas Palau està adquirint un contorn d’espectacle, i fins de morbositat, que està renyit amb les conseqüències profitoses que el cas ens hauria de reportar: revisió dels mecanismes de control de la Fundació, el Consorci i l’Associació; recuperació del prestigi, renovació i consolidació artístiques de les programacions del Palau; i ,sobretot, autocrítica sobre una determinada forma d’entendre les relacions de suposat mecenatge entre institucions, fundacions, associacions, personalitats i partits polítics que donen una imatge de país tancat dins uns horitzons molt petits, provincians, aptes perquè uns quants priviligiats trobin el seu propi prestigi i benefici, en perjudici de l’interès de la majoria social que es mira el cas entre sorpresa i emprenyada, amb un sentiment d’indignació moral i de pessimisme polític.

Quan finalment s’ha produït la declaració dels imputats davant del jutge d’instrucció, resulta particularment indignant la manera com es busquen (en una mena de bucle que només fa que estirar més i més la sensació d’espectacle, i, de retruc, de banalització dels fets) els mitjans de comunicació i els advocats de la defensa. L’advocat Molins no para de proclamar que està molt satisfet de les declaracions del seus clients i que l’assumpte està ben encarrilat, com si des dels mitjans es volgués transmetre a l’opinió pública el convenciment que hem d’estar agraïts al Sr Millet pel seu capteniment, i a la defensa en particular per la correcció dels seus plantejaments. El món a l’inrevés. Malaguanyat país aquest, que una vegada més sublima els seus defectes i limitacions per convertir-los en virtuts i signes d’identitat d’una determinada idiosincràsia. El Sr Mas no s’està de proclamar que la Fundació de Convergència (beneficiària d’una sortida important de diners del Palau que almenys s’hauria de qualificar d’absolutament irregular) ho ha fet tot correctament, amb una escrupolositat que, segons ell, li hauríem d’envejar, i en tot cas imitar, de manera que a veure qué més volem. Com sempre, el perjudici econòmic, moral i social per al país, és el de menys; el que importa a aquests personatges és quedar bé, treure el cap per sobre la merda i fer veure que encara conserven el pentinat i la clenxa al seu lloc. I els mitjans hi contibueixen descaradament. ¿Com és possible tanta ingenuïtat...? Si de veritat es tracta d’ingenuïtat, i no de consignes més o menys tàcites que com un ressort natural, un tic adquirit amb molts anys de pràctiques domèstiques al plató de casa, porta a convertir en espectacle les pròpies mancances i en singularitat identitària una peculiar manera de fer país que senyala sempre les responsabilitats cap una altra banda. Potser es pensen que quan s’acabi l’espectacle encara els haurem d’aplaudir...

Laportisme

En tant que corrent nuvolós de pensament, que no es limita a portar torxes, participant alhora de connotacions filosòfiques, esportives, econòmiques, polítiques i socials, que tenen el seu origen en l’especificitat d’un personatge que vol estar al loro i al xollo al mateix temps, el laportisme només es pot definir d’una manera metafòrica i hiperbòlica. És el pas de la pilota a la política, l’aprofitament descarat d’un càrrec per introduir-se, sense cap més mèrit, en el camp dels autoelegits per dirigir la cosa pública. És el pas de la gespa a la menjadora, de la tribuna a la presidència del tribunal. És aprofitar-se del balcó del barcelonisme per sortir a la plaça i predicar que ell és el veritable Messi-es (i el més trist és que molta gent a la plaça s’ho creu i l’aplaudeix, i entra en trànsit com si hagués rematat un gol en planxa). És reduir la riquesa del cromatisme culé a un sol color. La reducció del camp de joc a les dimensions d’un pati d’escola.

Amb la torxa a la mà, predica la bona nova de l’aixecament. Ens exhorta a aixecar-nos. Hi ha molts barcelonistes que s’aixequen molt d’hora cada matí per anar a treballar i no tenen el privilegi de veure´s il.luminats entre els escollits de la política; només esperen que el Barça continuï sent el Barça, i que Sant Guardiola els protegeixi.

El quadern gris

Si el Pla madur va crear la millor prosa en llengua catalana reelaborant les seves experiències, gustos, sensacions i paisatges a partir d’un quadern de joventut, em sembla que ell mateix estaria molt d’acord amb la recreació que d’questa prosa meravellosa n’ha fet Joan Ollé, a partir de l’adaptació teatral de l’obra del mateix nom, “El quadern gris”. Els textos triats d’aquell quadern, dits amb naturalitat i transparència pel Pla jove (Ivan Benet ) i el Pla madur (Joan Anguera), amb el contrapunt de la figura i la veu càlides de Montserrat Carulla, s’ajusten a l’escenari i arriben a l’espectador amb les mateixes sensacions de curiositat, de benestar, de tendresa, de murrieria i de sorpresa que devia experimentar el Josep Pla dels 68 anys al revisar i ampliar les notes preses una mica improvisadament quan en tenia només vint-i-un o vint-i-dos. Pel finestral del fons de l’escenari es filtren, i a vegades només es suggereixen, els contorns dels paisatges de joventut, del Mas Pla, del recambró de la dispesa d’estudiant a Barcelona, dibuixats verbalment per la riquesa de matisos del llenguatge planià que amb tons diferents descriu, critica, sornegueja, especula, s’admira, es distancia i s’apropa a si mateix, personatge fet de dèries, de dicteris, de reflexions filosòfiques i culinàries, de conviccions a vegades apriorístiques, d’amistats útils i distants, de fonaments vilatans per a les grans definicions, d’adjectius a la recerca de la precisió total, de contradiccions, de lectures, de discussions i tertúlies, mogut en definitiva per una atracció vitalista vers el terròs, el mar i la ciutat.

Teatre de la paraula, el defineix el mateix Joan Ollé, com oposat al teatre d’imatges; teatre de lentitud sotmès al temps i a la modalitat i capacitat de comprensió que marca l'espectador, enfront del teatre de moviment. Sens dubte un teatre que intenta dir el que l'espectador està en disposició d'escoltar i de comprendre, per enriquir-se a partir d'una experiència que li resulta propera i definible; no un teatre de sensacions imposades que busca sobretot portar l'espectador a un món experiencial completament nou. Benvinguda sigui aquesta concepció teatral si en cada creació és capaç de transparentar la riquesa dels textos amb la mateixa profunditat i naturalitat que demostra en aquest quadern gris.

Aniversari

Joan Miró: Terra llaurada

Un nen assegut al banc de l’escola,
un noi temorenc que enyora el seu poble,
un jove escindit a ciutat romana
i un enamorat a mitjan setanta.
Un pare feliç amb feina pagada,
un germà dolgut que torna a la calma,
un fill agraït a la terra pobra
i un adult gaudint del pas de les hores.

No trobaria el traç del que he viscut,
ni em sentiria viu al cap dels anys,
sense dir els noms que són i que sóc ara,
si no creixés amb ells a cada instant
per guanyar-me el present del que ha sigut
com un regal del temps que no s’acaba.

C.A.

Fundacions, donacions i país

Quan sento comentaris que donen per suposada la legalitat de les entregues de diner que ara es coneixen a rel de l’afer Millet, de la fundació Palau-Orfeó Català a la fundació Trias Fargas, de Convergència, per un import global de 630.000 € entre el 1998 i el 2009, em quedo perplex davant la lleugeresa amb què es qualifica el fet, i em pregunto si certes instàncies d’aquest país, per segons quines coses relacionades amb la cultura i la política, no s’han posat una bena als ulls que els priva de veure la realitat amb els mateixos ulls amb què la veu la gent del carrer des del sentit comú més elemental.

Anem per passos: que existeixin convenis amb aparença de legalitat entre les dues fundacions només vol dir que a les dues parts els interessava tenir documentada la seva relació (i molt bé ho ha aprofitat el Sr Puig), però de cap manera significa que aquestes importants entregues de diner (en bona part procedents de subvencions públiques !) s’ajustessin a la funció de la fundació Palau segons la llei i segons els seus estatuts. Segons la llei, les fundacions són per naturalesa entitats sense afany de lucre dedicades a finalitats d’interès general. ¿Es pot sostenir que la fundació d’un partit polític que rep aquestes donacions defensa l’interès general i no interessos partidistes? També segons la llei de fundacions, aquestes han de destinar el 70% dels seus ingressos nets de cada any al compliment dels fins fundacionals, i la resta s´ha de destinar o bé al compliment diferit de les mateixes finalitats o bé a incrementar les seves dotacions, i el patronat en tot cas ha d’aprovar l’aplicació dels ingressos. És obvi que entre els fins fundacionals que han de recollir els estatuts de la fundació Palau no hi poden caber els relacionats amb la promoció de fundacions de partits polítics, perquè això desnaturalitzaria la seva funció de manera flagrant. La fundació Trias Fargas, amb tots els respectes que mereix la seva activitat, no té com objectiu la de promoure la cultura popular o musical en general, ni que sapiguem es dedica a la venda d’instruments musicals, ni és un agència de contractació d’artistes i espectacles, sinó que legítimament defensa la visió social i política d’un partit polític concret, Convergència. Ni més ni menys. ¿Per què, doncs, el patronat de la fundació Palau va aprovar aquests convenis amb la fundació Trias Fargas, com una foma suposadament normal, i extraordinàriament perllongada en el temps, de sortida de diners en part públics, sense cap contraprestació, si era evident que no ho podia fer des de l’exigència de la llei i dels seus propis estatuts? Aquesta manera de procedir del patronat i del seu president, el Sr Millet, constitueix un esglaó més del maltracte i saqueig constant a què han estat sotmesos la fundació, el Palau i l’Orfeó amb la incomprensible (il.legal i antiestatutari) vistiplau dels seus patrons i amb la deixadesa de les institucions del Consorci (Generalitat, Ajuntament i Ministeri).

Aquests mals tenen la seva arrel. Durant massa anys (en bona part pel predomini de la doctrina nacionalista del pujolisme) ens hem acostumat a confondre, com un fet natural, l’interès d’una visió particular de la cultura i de la política amb l’interès general. Des d’aquesta òptica, ¿qui es podia atrevir a posar en qüestió les males pràctiques d’una institució com el Palau si es considerava que allí hi havia concentrades les essències del nacionalisme tal com les predicava el partit governant? A aquesta confusió hi ha contribuït, també s’ha de dir, el consentiment dels socialistes a qui sovint els ha convingut més mirar cap a una altra banda per no pertorbar massa la distribució de parcel.les de poder i de símbols entre la Generalitat convergent i els ajuntaments socialistes. I entre tots hem donat per fet que el que era bo per a uns era bo per al conjunt del país. Potser ens hem equivocat tots, i convé rectificar i treure les institucions culturals i polítiques (també els partits polítics) del llast acomodatici i rutinari en què s’han instal.lat per mor d’una visió de país que no es correspon amb la Catalunya real. L’historiador mataroní Josep Mª Fradera (“La Pàtria dels catalans. Història, política, cultura”, ed. La Magrana) parla amb duresa de dues dècades perdudes socialment i culturalment a Catalunya (les dels anys 80 i 90), a causa d’aquesta visió reduccionista i dualista de la societat i de la cultura catalanes que s’ha anat imposant. Diu Fradera: “Tot l’ordit i la trama de la cultura catalana i de la cultura feta a Catalunya s’han podrit de dalt a baix pel clientelisme polític, les subvencions i una divisió del país a la valenciana, en moros i cristians”. Sense ser tan contundents ni tan pessimistes, potser comença a ser hora que ens ho fem mirar.

El colom de Millet

(Escena primera: un colom es posa a la finestra dels Millet)

Pom, pom !

- Qui truca ?

- Sóc jo, el colom
- Què busca ?
- Se m’han acabat les veces,
tinc mig esbrancat el pi
i sé que vós sou mecenes
per no deixar-me morir.
- I què vols ?
- Només uns quants calerets
dels que feu córrer per ‘qui,
d’aquests que es guanya a pleret
amb piano i violí.
- I què en trec si et dono res ?
- Haurà ajudat el país
a ser més independent,
a veure el món des del pi
on tot és molt més plaent.
- I què els hi dic als patrons ?
- Que no ens toquin els collons…,
que m’heu comprat partitures,
que venc flautes i trombons
i canto les obertures !
- M’has convençut, colomet,
com que sóc un bon millet
aquí tens els dotze i mig
i me’n firmes vint-i-cinc
- I els altres ?
- Ja ho trobarem !, no cal patir !
Ja saps que hi ha un segon acte
en què podrem decidir
treure més suc d’aquest tracte…

A palau, durant la nit,
tot escoltant Stravinsky,
Millet se sent redimit,
segur i pròdig mentre visqui.
A les branques del seu pi,
per assegurar-ne els guanys,
siguin negres, siguin blancs,
hi ha penjat una cartera
que els farà més triomfants.

I el colom vola que vola
sobre camins convergents…
Té veces per ‘nar rabent
del colomar de palau
als marrocs independents.

(continuarà)

C.A.

"El secreto de sus ojos"

El secret d’aquests ulls per desfer els lligalls del passat i acabar veient que aquell temps és aquest temps i té futur. Per dir-ho amb versos de Manuel Rivas:

Vaig estimar en aquella mirada

el que hi havia de sospita.

I la por de les coses

tenia en aquell mirall la il.lusió

de dissentir del futur

Tàndem

Molt lentament gires la roda costa amunt,
alçant el cap, tibant el cos sobre els pedals,
fitant el temps que inexorable et ve al damunt,
i el teu esforç guanya el pendent i esventa els mals.

De nou al pla, l’aire frisant fa més lleuger
i engrescador el pas segur de tots els dies.
El braç se’t torna fort com el desig primer,
portant-te cara avall vers fondes llunyanies.

Roden els anys seguint els raigs dels nostres cicles,
amunt i avall menem el quadre de la vida,
nuats al manillar per no perdre embranzida.
en cada nou embat refem els antics vincles:

al punt on l’has deixat el camí recomença,
pedalant junts l’espongem amb nova semença.

C.A.

Dany moral

El dany que ha infligit el Sr Millet al Palau no és només econòmic sinó sobretot moral, i atempta contra la història nacional i cultural d’aquest país, en haver convertit una de les institucions socials de més prestigi a Catalunya en seu del seu afany d’enriquiment personal. Les quantitats drefraudades que es van coneixent posen els pèls de punta: es van doblar les despeses del cost d’ampliació del Palau (de 12 a 24 milions d’euros), es percebien (en una Fundació que per definició exclou l’ànim de lucre!!) sobresous d’onze milions de pessetes mensuals, es van desviar un milió i mig d’euros per a la rehabilitació d’una finca particular a l’Ametlla, es revenien al Palau finques acabades d’adquirir pel doble del cost real en benefici del president intocable de la Fundació... La desmesura dels números convertiran en inviable la pretensió dels advocats d’aplicar a la confessió interessada del seu client l’atenuant prevista al Codi Penal de reparació del dany. Massa dany per a tan poca confessió (limitada a tres milions i mig d’apropiació reconeguda), oimés si es té en compte que la reparació, segons la Jurisprudència, no ha de ser només econòmica sinó també moral i fins i tot simbòlica. No hi ha reparació moral i simbòlica possible per un dany d’aquestes dimensions.

L’oncle-avi del Sr Millet, el fundador de l’Orfeó i promotor del Palau, es deu remoure a la tomba per la voracitat del seu besnebot, com també el seu pare, Fèlix Millet i Maristany, de qui Josep Benet va ser secretari particular a mitjan anys quaranta, el qual a les seves memòries el recorda amb afecte com amic i mecenes, empresari i financer després de la guerra, cofundador durant la guerra civil de la FEJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya), president de la Comissió Abat Oliba que va organitzar l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, primer esdeveniment cabdal en la recuperació de les llibertats nacionals.

Les conseqüències esquitxen el que amb cert orgull denominem societat civil catalana, no la de base, la dels qui es guanyen les garrofes treballant honestament, sinó la d’aquells que es pensen que són puntals de la tradició cultural del país i que han corregut durant anys i anys a rebre el certificat de catalanitat que els lliurava el Sr Millet fent-los patrons de la Fundació. Pel que es veu, no a canvi de res, sinó a canvi de callar quan els presentava els números i comptes anuals, i tirava endavant, amb subvencions públiques multimilionàries, els plans d’expansió i d’hotels amb els arquitectes de més glamour. Però aquests patrons (són plèiade, artistes, empresaris, músics i directors de prestigi...) s’hauran d’espavilar, perquè la Llei de Fundacions preveu la responsabilitat individual i solidària de cadascun d’ells pels danys i perjudicis que es causin a la Fundació, també per negligència i per actes que comportin un incompliment de les seves olbligacions. La negligència en què han incorregut és evident si es té en compte que aprovaven a cegues els comptes que els presentava el president, malgrat les advertències d’algunes auditories sobre la concentració de càrrecs en el mateix president i les irregularitats per manca de liquidacions fiscals que s’acumulaven any rere any. Ja els vull veure a querellar-se tots, com un sol home, contra el Sr Millet, per salvaguardar la seva honorabilitat i la seva butxaca. O serà que perquè tots són dels nostres mirarem altra vegada cap una altra banda i no exigirem als poders Públics, Generalitat, Ajuntament i Ministeri, que portin l’exigència de responsabilitats fins al final? No tant pels diners (que també) sinó sobretot per la reparació moral que es mereix el país, i perquè amb la lliçó ben apresa sapiguem on es troba la veritable societat civil catalana.

Inquietant

Que un prohom del PSOE com el professor Peces–Barba, de llarga trajectòria política, pressioni el Tribunal Constitucional des de la seva privilegiada posició de personatge influent i respectat, donant per fet que la Sentència sobre l’Estatut haurà d’incloure declaracions clares d’inconstitucionalitat (n’enumera unes quantes: competències fiscals, bilateralitat, defensor del poble, dret i obligació de conèixer el català…) i diferents aclaracions interpretatives per entendre’l d’acord amb la Constitució, comença a ser molt preocupant. El seu posicionament, que és l’epítom del parer majoritari dins el PSOE, parteix de les següents premisses:

- L’Estatut es va aprovar al Parlament espanyol de manera precipitada, pecant d’una permissivitat exagerada i amb poc sentit de la responsabilitat política.

- L’Estatut quedaria fora de control si es nega el dret a opinar a la resta de C. Autònomes i es considera que és exclusivament una qüestió entre Catalunya i l’Estat com dues entitats diferents.

- Sense la Constitució l’Estatut queda a l’aire, i la identitat autonòmica no és ni natural ni pròpia sinó que té el seu origen a la Constitució que en cap cas s’ha de reformar per adaptar-se al plantejament de l’Estatut.

- El T. Constitucional va cometre un greu error a l’admetre la recusació del magistrat Pérez Tremps, però és inqüestionable que el Tribunal té l’última paraula per declarar el que és Dret vàlid i eficaç.

Aquest pensament inclou una elevadíssima dosi de por, d’incoherència i de prejudicis, incompatibles amb el rigor que se suposa en un catedràtic i pare de la Constitució, bregat durant molts anys en la dinàmica política. Si hi va haver permissivitat exagerada i manca de responsabilitat al Parlament espanyol a l’aprovar l’Estatut, val més deixar les claus als lleons de l’entrada i deixar que s’ho facin. Aquesta presumpció és una desqualificació inmoral del paper dels parlamentaris, de la que haurien de demanar comptes al professor. Si el T. Constitucional ha comès errors gravíssims (no només per la recusació de Pérez Tremps, sinó també per la trajectòria de divisions internes radicals segons el color polític, amb una renovació pendent de quatre magistrats, bloquejada pel PP i que si s’hagués produït quan tocava hauria evitat del tot la funció d’espasa de Damocles política en què sha convertit la ditxosa Sentència pendent) és que s’ha desqualificat completament per dictar aquesta Sentència. Hi ha magistrats al si del Constitucional que són conscients d’aquesta desqualificació i de la manca de legitimació que comporta. En aquestes circumstàncies és millor abstenir-se de qualsevol pronunciament pretesament jurídic, perquè inevitablement estaria viciat per l’enorme condicionant polític de fons. Una Sentència política no pot enfrontar-se al recorregut polític, escrupolosament constitucional, que ha fet l’Estatut des de la seva presentació al Parlament, passant pel filtre constitucional de la Comissió del Congrès i acabant amb el Referéndum d’aprovació del poble català.

Però on el professor divaga de manera més lamentable és en l’atribució d’un paper a la resta de Comunitats respecte de l’Estatut de Catalunya. On es pot trobar aquest paper que no sigui en la discussió ja acomplerta al Parlament espanyol? És que el Constitucional pot decidir buscant greuges i picant l’ullet amb murrieria cap a més enllà de l’Ebre ? I encara més desconcertants són les contraposicions Catalunya-Estat i Estatut-Constitució, donant a l’Estat i a la Constitució la funció de control sobre les altres realitats subordinades. És un disbarat definir la dinàmica inclusiva d’aquestes entitats en funció d’una jerarquia que desencadena subordinació d'una envers l'altra. L’Estatut forma part de la Constitució, n´és una peça fonamental, i cap de les peces de la Constitució es pot dir que hi estigui subordinada, sinó que el tot constitucional és indestriable de les seves parts. En cada part hi ha el tot constitucional. I el TC pot carregar-se la Constitució si es carrega l’Estatut. Als qui no som independentistes, i voldríem aprofundir en la dinàmica inclusiva, i no excloent ni de subordinació, entre Catalunya i Espanya, entre l’Estatut i la Constitució, aquests plantejaments ens desmoralitzen i ens deixen off-side. No hi haurà un lloc sota el sol de les Espanyes que no ocupin els subordinadors o els independentistes? No sé ja si es pot esperar alguna cosa positiva de plantejaments més realistes, com el de Javier Pérez Royo, que sosté que el TC no pot ser jutge de la constitucionalitat d’un Estatut d’Autonomia de l’article 151 de la CE, com ho és el català, perquè l’última paraula ja la va tenir el poble de Catalunya en el referéndum.

Festa a Arenys de Munt

Com a cloenda de la tensa celebració de la Diada, Arenys de Munt s’ha regalat una festa de la independència que ens ha deixat a tots amb un pam de nas. Enmig de tanta emoció festiva, l’alcalde no es va poder estar de fer un petó a l’urna, davant del Centre Moral, com si es tractés del braç incorrupte de Santa Teresa, pensant segurament en les rendes electorals de la festa i en la projecció del municipi en l’àmbit nacional, estatal i internacional. Bromes a banda, la festa té la transcendència que els independentistes, sobiranistes i plataformes de tota mena volen donar-li? Serà una taca d’oli que s’estendrà de forma significativa arreu del País i ens situarà definitivament a l’encalç de la independència? No hi ha dubte que la festa tindrà seguidors que la voldran repetir en altres municipis, però no penso que es tradueixi en res que suposi un punt d’inflexió concret per obrir el panorama de la independència, ni a mig ni a llarg termini. Tot plegat pot acabar convertint-se en una celebració successiva de jocs florals de l'independentisme en la que els seus partidaris s’enardiran, es mostraran orgullosos d’haver-se conegut i proclamaran el dret inalienable de continuar-ho sent. Els catalans som molt donats als jocs florals, a la traca i mocador, a deixar anar fum per aparèixer després com els herois de la batalla. A tothom li agrada la festa. A mi també, encara que si enmig d’un bon àpat em preguntessin què em semblarien uns postres fets d’Estat independent amb acompanyament de fulles aromàtiques d’UE, diria que ja en tinc prou, que podria acabar embafat i que val més deixar-ho per un altre dia. Respectant, això sí, que els que són més de vida es cruspeixin la meva porció, però sense forçar-me a mi a empassar-me-la.

Castell a la sorra

Per entremig de la claror abaltida,
quan de l’ensonyament l’ull em retorna,
un minúscul castell sobre la sorra
em brinda protecció des de la riba.
Mans d’infant l’han bastit mentre dormia:
parets als quatre vents formen les torres,
un camí zigzagueja pel dessota
i dels merlets dels cims algú vigila.

Però no exhibeix bandera ni canó,
li basta el frec i el pensament d’escuma,
de l’ona que s’acosta i que recula,
per fer-se inexpugnable al seu racó,
per dir-se: aquí estic jo, res no m’ensorra,
guarda intrèpid de tot el que s’esborra.

C.A.

Sobre com administrar la voluntat

Davant l'olla amb la que molts disfruten fent bullir els temes més sorollosos que acaparen l’atenció dels mitjans aquestes vigílies de la Diada (la prostitució al Raval, que s’està transformant en una campanya contra l’alcalde Hereu, el referèndum d’Arenys de Munt, la temuda Sentència del Constitucional sobre l’Estatut, la discussió sobre la pujada d’impostos a rel de la crisi, que provoca dures confrontacions a l’interior del PSC, l’andanada de El Pais contra la política econòmica de Zapatero, el cas Gürtel, la insòlita imputació de Garzón pel T. Suprem per una querella d’un sindicat d’ultradreta...), em convé prendre distància crítica per no cremar-me i acabar fet caldo dins la mateixa olla. I per això, res millor que els consells de Montaigne a Sobre com administrar la voluntat (355-390 del tercer volum dels assaigs). Els assumptes públics s’han d’agafar amb les mans, ve a dir, però no ens haurien d’agafar els pulmons o el fetge; ens n’hem d’encarregar però no incorporar-los, tenir-ne compte però no apassionar-nos-hi; vigilar-los però no covar-los. “Vull que l’avantatge sigui per a nosaltres, però no faré el forassenyat si no ho és. Em lligo amb fermesa al més sa dels partits, però no busco que se’m marqui especialment com a enemic dels altres i més quan no ho vulgui la raó general... Cal, si és puta, que sigui també una mala pècora?... La majoria dels acords de les nostres disputes d’avui en dia són vergonyosos i mentiders: només busquem salvar les aparences i, tanmateix, traïm i amaguem les nostres vertaderes intencions. Ens desmentim nosaltres mateixos, per salvar un desmentit que hem donat. No cal mirar si la vostra acció o la vostra paraulapot tenir una altra interpretació, és la vostra vertadera i sincera interpretació la que ara cal mantenir, costi el que costi”. En aquest costi el que costi que denuncia Montaigne sembla que moltes opinions, de polítics i mitjans, volen arrossegar-nos pel camí de les passions i de les emocions , sense tenir en compte que cal administrar la llibertat de la nostra ànima i no hipotecar-la més que en les ocasions justes.

Montaigne posa especial cura en examinar la forma com s’inicien els conflictes, el punt on ens hi juguem el capteniment que pot enterbolir i cabdellar les posicions : "els naixementsde totes les coses són febles i tendres. Per això cal tenir els ulls oberts en els inicis, perquè de la mateixa manera que per la seva petitesa no descobrim el perill, una vegada que ha crescut ja no en descobrim el remei”. Un bon remei, doncs, seria analitzar els inicis ( de la proposta de consulta-referèndum d’Atrenys de Munt, per exemple...) : "Els qui diuen que tenen raó amb la seva passió vindicativa o de qualsevol altra passió penosa, diuen sovint la veritat sobre com són les coses, però no sobre com foren. Ens parlen quan les causes del seu error són desenvolupades i avançades per ells mateixos. Però reculeu més enrere, porteu les causes al seu inici: allí les sorprendreu desprevingudes. ¿Volen que la seva falta sigui menor per ser més vella, i que a partir d’un començament injust, la continuació sigui justa?"

Sexe als porxos

El reportatge fotogràfic de les escenes de sexe cru, i en viu, als porxos de la Boqueria, aparegut aquests dies a les primeres pàgines de El Pais, ha tingut l’efecte d’una fuetada sobre la consciència de moltes persones, algunes reaccionant per simple acte reflex d’escàndol i demanant la supressió immediata de l’espectacle denigrant i la repatriació de les prostitutes, i altres, més ponderades, exigint l’aplicació rigorosa de les ordenances ciutadanes i advocant més aviat per una regulació de l’exercici de la professió més antiga. És a dir, ens moven entre Suècia (abolició total) i Holanda (permissivitat i regulació), curiosament dos països molt admirats en aquestes latituds pel respecte que sempre ha demostrat envers els drets individuals i que en aquesta qüestió han optat per solucions radicalment diferents. Potser, com sol passar, in medio est virtus, perquè el que es tracta d’abolir, sobretot, és l’exercici de la prostitució en règim d’esclavatge, sota la vigilància, el control econòmic i l’amenaça de violència de les màfies, els proxenetes o els xulos de torn.

A mi aquestes fotos, i les reaccions que han suscitat, m’han portat altra vegada a la consideració del paper dels mitjans de comunicació en la creació, expansió, modulació i tergiversació d’estímuls socials. Com recordava Saül Gordillo, aquest estiu tot discorria tranquil.lament, fins que han aparegut aquestes fotos. M’il.lustren en aquest sentit les reflexions de J. Derrida sobre la mirada dels mitjans. Aquesta mirada, diu Derrida, ens observa secretament just quan és la nostra pròpia mirada la que es fixa en les imatges que ens presenten els mateixos mitjans. Hi una interpel.lació recíproca entre els que mirem, en tant que lectors-espectadors, i el que ens mira des de la imatge que se’ns ofereix. Per explicar aquest fenomen Derrida recorre al concepte d’espectre, caracteritza les imatges mediàtiques (les fotogràfiques i les cinematogràfiques) com espectres perquè retornen, es mouen, parlen i poden mirar-nos, i aquesta mirada de l’espectre provoca en nosaltres no només vergonya sinó també un sentiment de responsabilitat indeterminada. És, en cert sentit, la mirada de l’altre (tan ben descrita per Sartre) que ens observa, ens interroga i ens amenaça amb posar al descobert les nostres interioritats. Trobo que efectivament les imatges de la Boqueria actuen com espectres mediàtics que ens amenacen, ens interroguen, ens fan sentir vergonya i ens creen un sentiment de responsabilitat indeterminada.

Contra la immissió d’quests espectres reaccionem, ens protegim i mirem de donar una resposta coherent. Procurem, en definitiva, ser sincers, perquè l’efecte de la sinceritat és la millor protecció contra la mirada de sospita, malvada, de l’altre. La sinceritat torna reflectida, com en un mirall, la mirada de l’altre que pretén travessar-me i penetrar en el meu interior. Quan algú dubta o sospita de nosaltres, reaccionem volent ser sincers, i així tranquil.litzem la seva mirada maligna. I davant l’espectre de les imatges de la Boqueria no hi ha dubte que hem volgut reaccionar amb sinceritat, és a dir, hem volgut desviar la mirada interrogadora i amenaçant del que allí apareix protegint-nos amb un escut de propostes que expressen la nostra preocupació sincera per eradicar el problema.

El que passa, però, és que aquí els espectres no són només mediàtics sinó que, a més, ens evoquen els sentiments tan contradictoris que experimentem amb relació al sexe. Ens escandalitzen les imatges de la Boqueria, però ens hem acostumat a l’erotisme que ho impregna tot, i a la pornografia, a més de a les imatges de sexe explícit a les revistes, al cimena i a les sèries de tv, i banalitzem el sexe com una activitat discrecional i gratuïta, desmotivada, desvinculada de tot compromís. Per això entre tanta sinceritat autoprotectora també hi veig un punt d’hipocresia. La banalització del sexe, que pretenem mantenir controlada dins l’àmbit privat, ens retorna amenaçant a l’espai públic sota les formes espectrals de les imatges de la Boqueria, o sota les formes, molt més inquietants, de les agressions sexuals protagonitzades per menors d’edat. Si el sexe explícit que veiem i consentim té una explicació narrativa (la que que aporta l’autor de l’obra des del punt de vista de les necessitats de l’expressió artística, o la que hi donem nosaltres mateixos en cada context concret), ¿no caldria que busquéssim també una explicació narrativa a les imatges de la Boqueria ? ¿Què sabem de la història de les noies que practiquen el sexe cru i en viu als porxos de la Boqueria?

Mar de Sant Pol (havanera)

Únic premi atorgat pel Jurat en el Primer Concurs de Composició d'Havaneres Sant Pol de Mar 2009, amb la modalitat d'accèssit, el 22 d'agost de 2009, en el marc del festival de Fira-Mar.

Música: Pere Gonzàlez

Lletra: Cinto Amat

Canta: Grup Mestre d'Aixa

Pots escoltar-la clicant aquí

Mira’m als ulls, mariner,
veuràs el mar en bonança
gronxant-se als peus del coster
i omplint-me el cos de frisança
per pujar junts a Sant Pau
on el nostre amor s’atansa
a la llum d’aquest cel blau.

Dóna’m la mà, mariner,
serem com l’ona i l’escuma
bressant-nos sobre el roquer
del llarg passeig de La Punta
quan el raig minvant del sol,
al punt de l’hora més dolça,
encendrà el mar de Sant Pol.

M’has donat el bes primer
de cara al mar de Sant Pol,
ja mai més no oblidaré
que el teu cor ha fet el vol
als meus llavis, mariner,
cantant la cançó de l’aigua
al bressol d’aquesta platja.


Pren-me ben fort, mariner,
que els blaus del nostre Maresme,
esclats del mar juganer,
surant damunt la Vallalta,
portin l’eco del teu bes
fins al vell cim del Montnegre
ressonant per l’aire encès.

M’has donat el bes primer…

Ruíz-Giménez, una oportunitat perduda

Ens ha deixat Ruiz-Giménez. A part de per la seva categoría intel.lectual (Cuadernos para el Diálogo), als inicis de la transició l'admirava perquè pensava que encapçalaria el primer partit polític conservador i plenament democràtic després del franquisme, que guanyaria les primeres eleccions i que abans de l’alternància amb l’esquerra tindríem un partit democratacristià homologable amb la democràcia cristiana alemanya. L’operació UCD de Suárez li va prendre el lloc, i ràpidament l’Aliança Popular de Fraga ens va demostrar que el franquisme no desapareixeria tan fàcilment. Les conseqüències d’aquella presa de lloc encara les patim ara, sense un partit conservador plenament homologable amb les dretes europees de tradició íntegrament democràtica. Tema per a una novel.la de ficció política: com hauria evolucionat Espanya els últims quaranta anys si en comptes de AP-PP haguéssim tingut una DC al Govern i a l'oposició comandada per Ruiz- Giménez ?

"Acomiadaments"

Un torna de viatge, encara amb poques ganes d’enfrontar-se a la feixuga tasca de pensar, i es troba que al Foment (la Blancaneus del cinema de qualitat a Mataró) passen com per sorpresa tres excel.lents pel.lícules: The Reader, Good (que ja havia vist), i una tercera, esplèndida, “Acomiadaments”, del japonès Yojiro Takita, darrer Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa i multipremiada al seu país. I davant la profunditat de la proposta un ha d’aturar-se a pensar per força, i a deixar constància domèstica (pro domo mea) de la riquesa i bellesa d’aquesta pel.lícula que incomprensiblement m’havia passat per alt al moment de la seva estrena. Proposta poètica, i quasi filosòfica, sobre el cos, la mort, l’amor i la vida, d’una sensibilitat abassegadora, servida amb música engendrada al violoncel, el més espiritual dels instruments. Proposta d’un notable impacte visual i estètic, que es va filtrant a través d’una història de professionals de l’amortallament de cadàvers, que sembla al començament un simple acudit, però que de forma progressiva et va portant fins a la contemplació del cos, de l’expressió del que queda del cos quan ja l’ha deixat la vida, com una finestra oberta, encara vital, a una altra realitat, i que al mateix temps connecta directament amb la realitat de la pròpia vida existencial en progressió cap a la recuperació i reconciliació amb un passat borrós i precipitadament marginat, que es projecta vers el futur sobre el ventre de la mare amb el símbol càlid de la carta-pedra, l’equilibri entre la felicitat i les expectatives limitades de la parella, del grup social. Antològic el tractament del cos-cadàver com un objecte preciós que cal preparar i preservar amb els recursos de què ha disfrutat en vida, el vestit, l’aigua com a símbol de purificació i comunió personal, els productes de bellesa que fan el cos més admirable en la mort que en la vida. Antològica la visió, com en un diorama insòlit, de l’espectacle de la incineració a través d’una portella, un altre símbol de la transformació pel foc. Contemplació de la vida a través de la faç dels morts que sembla que s’hagin de posar a parlar. Una proposta oriental destinada a fer reflexionar les ments occidentals que tenim una pèssima relació amb la mort i els seus portants, els morts. Una bufetada emocional per als qui en els nostres esquemes socials de consum estem acostumats a refusar la idea i la imatge de la mort com un tabú. Una profunda invitació a celebrar la mort com un acte de vida que comença amb el tacte amable de la pell, les mans, el rostre, dels qui acomiadem.

Terror

Ens habita el malson el teu repte sinistre,
el domini pervers sobre el temps i les coses,
la cruel desraó que et pren i t’ensinistra:
sempre podràs matar si,dement, t’ho proposes.

C.A.

La Salander a Les Santes

En aquests ravals de la cultura geek (gek, en alemany antic, servia per designar el boig del poble, i ara ha passat a designar les persones que viuen penjades d’Internet, com explica molt bé Biel Mesquida a l’últim Quadern de El País) bé podríem sorprendre’ns veient la Salander irrompre a la festa de Les Santes de Mataró i afegir-se a la disbauxa estrafolària de la nit boja, per exemple, en comptes d’entrar, desafiant, a la Sala d’Audiències on per fi comença a aclarir-se la conxorxa del sistema. A la nit boja no aclarirà res, ans al contrari, es pot trobar amb més d’un Niedermann afectat d’analgèsia congènita i pulsió repetitiva, que s’ajup i salta milers de vegades amb els ulls brillants i els braços estesos.” Es presenta vestida amb una faldilla curta de cuiro negre, amb la vora desfeta i una samarreta que du impresa la inscripció I am irritated i que no amaga gran cosa dels seus tatuatges; du botes, un cinturó amb claus i uns mitjons alts de ratlles negres i liles, i mostra uns desena de pírcings a les orelles i anells als llavis i a les celles, amb els cabells formant una mena de pelussera negra i hirsuta”. En qualsevol cas, la indumentària que porta va que ni pintada per aquests dies de Santes i de hackers. Només li caldria un lleuger retoc del color dels mitjons per lligar del tot amb els colors de les Santes Patrones. La divisa de la samarreta és ideal per contrastar amb la plàcida simplicitat del cartell de festes d’enguany, i segur que inspirarà més d’un autor de cara a les Santes vinents. Amb en Mikael, tots entenem que va disfressada, disfressada de Santa. No sabem si de Juliana o de Semproniana, però de Santa, segur.

Edat penal

Vivim en una societat tan accelerada que la normativa penal ens apareix progressivament més i més insuficient i inadequada per fer front a les conseqüèncis d’aquesta acceleració, però paradoxalment exigim cada vegada més d’aquesta normativa que ens resolgui els problemes socials que es creen per tot un cúmul de causes que desborden àmpliament l’àmbit penal. És com si a un ordinador antic li exigíssim les prestacions d’un ordinador d’última generació. Ara li ha tocat el torn a la minoria d’edat penal, a rel de la intervenció de menors de catorze anys en agressions sexuals de les que han estat víctimes també menors, a Isla Cristina (Huelva) i Baena (Còrdova). Ens escandalitza, i amb raó, el fet, però li volem buscar una solució sobretot penal: que es modifiqui ràpidament la minoria d’edat de la Llei penal del menor, del 2000 ( que preveu responsabilitat penal a partir dels catorze anys), i que es castigui amb la mateixa duresa a tots els menors d’edats inferiors que cometin agressions sexuals d’aquesta gravetat. I ens quedem tan tranquils, poc o molt convençuts que les penes aplicades a aquests menors ens protegiran.

El Codi Penal del 1.995 (conegut com Codi Penal de la democràcia) va pujar l’edat penal de l’adult dels setze als divuit anys, i per als joves d’entre divuit i vint-i-un anys va preveure inclús, en determinats supòsits de faltes i delictes menys greus, que se’ls pogués aplicar la llei penal del menor, convençut com estava de la maduresa dels nostres joves i adolescents. Probablement aquestes previsions pecaven d’un punt d’ingenuïtat o d’un excés d’optimisme antropològic, però hem de reconèixer que algunes coses importants a la base de la nostra societat estan fallant estrepitosament quan ara volem penalitzar a tort i a dret i disminuir l’edat penal fins on sigui que es cometin accions greus com les de Huelva i Còrdova (potser fins als 10 anys del Regne Unit o els 8 anys d’Escòcia?). El dret penal no té resposta ni es pot prendre com la font de solucions d’aquesta problemàtica. La llei penal del menor, fa poc més de nou anys, partia de la convicció, segons recull la seva exposició de motius, que “les infraccions comeses per menors de catorze anys són en general irrellevants i en els pocs supòstis en què arribin a produir alarma social són suficients per a donar una resposta adequada els àmbits familiar i assistencial civil, sense necessitat de la intervenció de l’aparat judicial sancionador de l’Estat”. Aquesta convicció ara ha de canviar forçosament, però no vol dir que els principis que inspiren la llei, d’exigència de l’interès del menor i d’intervenció de naturalesa educativa, que s’han de buscar primordialment en l’àmbit de les ciències no jurídiques, s’hagin de deixar de banda per mor de protegir-nos amb una reacció bàsicament punitiva. Els fets ens desconcerten, però la repressió dels menors amb la disminució de la seva edat penal no ens solucionarà el problema de fons ni contribuirà provisionalment a posar fre a comportaments com aquests mentre per altres vies cerquem una solució més adequada.

Quan aquests menors menors cometen aquest tipus d’agressions, en quadrilla, estan reproduint els esquemes d’un determinat comportament dels adults en els que es valora la imposició del domini sexual en les relacions com element determinant de la vàlua del propi jo davant dels altres. I no hi ha dubte que a edats inferiors als catorze anys la reproducció d’aquests esquemes no implica la comprensió de la il.licitud penal dels fets ni la possibilitat d’actuar conforme a aquesta comprensió, ni es pot tenir la consciència formada respecte de les seves conseqüències (per bé que es pugui discernir entre el que està bé i el que no ho està, que és substancialment diferent de la comprensió de la il.licitud penal). En la reproducció dels estímuls socials s’està perdent cara als menors la protecció que els suposa l’àmbit familiar i el cultiu de cèl.lules d’amistat i de convivència que els ajuden a crèixer i a valorar les conseqüències dels seus actes. S’han desbordat les fronteres d’aquesta protecció amb un cultiu exacerbat de l’individualisme que fa desaparèixer els valors de la infància, de la fragilitat i la dependència, i perpetua els desequilibris de l’adolescència, de la recerca del jo per damunt de tot. És inútil pretendre que aquests desequilibris ens els solucioni el dret penal.

Arribar

Aquella matinada, sols tu i jo,
pare, tancats al menjador de casa
seguíem expectants, amb l’ai al cor,
l’oscil.lant moviment de l’escafandre
palpant sobre la lluna l’aire ignot.
Vèiem la pols de les primeres passes
com s’aixecava i queia a poc a poc
i petjàvem tots dos les hores albes.

Tu tenies l’edat que jo tinc ara
i verolava als ceps l’útima anyada
poc abans d’arribar, també nosaltres,
a l’horitzó blavós d’una altra terra
on viuríem plegats la greu comesa
de destriar amb les mans noves albades.

C.A.

Teclejar el dolor

Aziza és de Midq (Marroc), i fa uns cinc anys va perdre el seu marit d’accident laboral a Catalunya. La seva filla, Dalila, va ser la primera persona a Espanya en morir de la grip nova, el dia després de complir els vint anys, el 30 de juny, i d’haver-se-li practicat una cesària per salvar el fill Ryan, setmesó. Prèviament havia estat donada d’alta dues vegades al servei d’Urgències del Gregorio Marañón, entre l'11 i el 15 de juny, abans no va ser ingressada a la UCI on fou diagnosticada de grip nova, en condicions quasi terminals. Els comunicats mèdics van atribuir la mort a una suposada complicació per dolència prèvia d’asma que sembla que en realitat no patia. Aziza havia tornat amb Mohamed, el company de Dalila, després de l’enterrament d’aquesta a Midq, amb la intenció de fer-se càrrec del nét Ryan que es recuperava al mateix hospital. Al cap de poques hores de la seva arribada se’ls hi comunica que el nét també ha mort, el 13 de juliol, com a conseqüència d’una negligència greu a la UCI dels neonats del Gregorio Marañón en haver-se-li subministrat llet per via venosa.

Deixo de banda les responsabilitats mèdiques, administratives i d’organització del centre hospitalari. El que ara compta és el dolor que traspassa Aziza i Mohamed per aquestes dues morts evitables. No els conec de res, només sé el que he pogut llegir al diari i he escoltat als telenotícies. Però no n´hi ha prou amb llegir i escoltar. Cal escriure-ho, teclejar el dolor, fer que el traç de l’escriptura marqui solcs de solidaritat sobre aquest desert de pèrdues. Teclejar el dolor, salvar les paraules de la seva immediatesa i ser momentani per conduir-les allà on es troben, es reconcilien i prenen sentit a partir de la meva pròpia experiència del dolor i la pèrdua. Moltes vegades només ens queda el recurs d’escriure del que no som capaços de parlar: Aziza, Mohamed.

La solitud de Convergència

Aconseguit l’acord del govern català sobre el nou sistema de finançament, després de mesos i mesos de negociacions i de tensió política i social, es desprenen algunes conclusions:

1.- El tripartit, almenys aquesta vegada, ha sabut mantenir-se unit fins al final. La societat li hauria de reconèixer aquesta demostració de responsabilitat en benefici del país. El tàndem Montilla-Castells, sense fisures, amb la confiança plena del president i les bones maneres negociadores del conseller, barreja de fermesa, lucidesa i realisme, han fet que el govern central anés modificant les posicions. Va ser clau el canvi de Solbes per Salgado, i el protagonisme de Zapatero que s’ha vist pressionat tant per la necessitat d’arribar a un acord en un tema tan essencial després de tantes promeses, com per la desorientació que pateix l’actual legislatura, amb els pressupostos del 2010 a la cantonada. Estic convençut que bona part de la societat catalana ha entès que Castells era el termòmetre de la negociació, i si el termòmetre diu que ja no hi ha malaltia és que se li pot fer confiança.

2.- Convergència es queda sola (amb el PP per companyia). Les organitzacions empresarials i sindicals també veuen bé l’acord. Què pensa fer Convergència? Ni ella es creu el discurs de la il.legalitat que s’ha inventat a última hora per donar forma en el tram de conclusions a la seva oposició frontal a qualsevol tipus d’acord sobre finançament si no estava al govern. El penúltim gest dels cinc mil milions, com abans el set mil o els nou mil, o altres xifres que ha anat posant sobre la taula, era massa descarat per no veure-hi un posicionament electoralista pur i dur. El discurs de fons haurà de canviar si no vol arribar a la recta final de les properes eleccions entonant permanentment el cant del cigne, que li pot fer molt de mal entre el seu propi electorat. El que probablement pensava (i sens dubte desitjava) que no es produiria, l’acord, s’ha produït, i la realitat és la que mana.

3.- A TV3 i a Catalunya Ràdio encara és preponderant l’opinió de Convergència i de l’entorn sobiranista i afins, més o menys independentistes (no pas l’opinió de l’ERC oficial). S’haurà d’avaluar fins a quin punt Convergència recorrerà a aquests mitjans, amb l’ajuda inestimable de caps de programació, conductors de programes i opinadors (que superficialment divergeixen en algunes coses però que al final sempre acaben coincidint amb allò que per a ells és el més important, així a Catalunya com a la resta d’Espanya), per continuar fent moure la perdiu. Ens convé a tots un bany de realisme i de satisfacció per la feina feta. Fa massa temps que només fem sonar el sac dels gemecs, i aquest acord ens va molt bé per descobrir que hi ha altres sons i melodies menys tristes i nostàlgiques.

Veïns, ciutadans i política

El llibre que acaba de treure el Xavier Amat sobre les Associacions de Veïns a Mataró (“Veus de Mataró”) és un acte de reconeixement als protagonistes històrics del moviment veïnal, des dels seus inicis a l’actualitat, però és també un mosaic força plural sobre les maneres d’entendre l’acció social i la política, les seves prioritats, les seves limitacions, els seus mètodes, tant pel que fa a la vida interna de les mateixes associacions com pel que fa a les relacions amb l’Ajuntament o les formes polítiques institucionals. L’acció veïnal com a presa conjunta de consciència dels problemes del barri, des dels més elementals (s’havia de reivindicar el servei d’aigua o la instal.lació d’un semàfor...) fins als que suposen una superació de les qüestions més immediates per entrar a configurar una voluntat de fer ciutat (dels espais lliures a la conservació del patrimoni), dóna la mesura del creixement com a ciutadans dels que d’una manera o altra hi estaven, i hi estan, compromesos.

Quant a la relació amb l’Ajuntament, el paradigma per a les Associacions de Veïns de la institució política representativa, es perceben en el llibre diferents nivells d’entesa, de rivalitat, de confrontació, de maduració, i fins d’hostilitat. En un sentit realista i obert d’aquesta relació-confrontació amb l’Ajuntament em sembla interessant l’aportació de Manuel Molina, durant molts anys president de l’AV de Cirera (pp 203-207), en parlar dels projectes de la Via Europa i del Triangle. Respecte del primer diu : “no es va acceptar tot el que volíem però del primer projecte al que va acabar sent hi va haver un canvi radical”; i respecte del segon : “pensàvem que l’Ajuntament seria receptiu a les nostres idees... espero que algun dia s’adrecin al moviment veïnal per parlar-ne...” Exemples com aquest de confrontació tranquil.la i positiva amb l’Ajuntament n’hi ha bastants al llibre, al costat d’alguns altres d’oberta hostilitat. Ben segur que la tensió entre l’acord i el dissentiment ha acabat donant els seus fruits a la ciutat.

En un moment en què es posen de relleu les insuficiències de la política merament representativa, també és convenient parlar sense embuts de la qüestió de la representativitat de les Associacions de Veïns, i el llibre no amaga el tema. Representativitat social en el sentit de considerar el grau de necessitat, conveniència i significació col.lectives que inclouen les decisions de les AV respecte de l'interès general, així com els percentatges de participació en aquestes decisions tenint en compte la població de cada barri. Siguin els que siguin aquest grau i aquest percentatge, està clar que el sistema polític institucional considera les AV com instruments de participació i no de representació política. L'exalcalde Manuel Mas es mostra tan contundent a l'opinar sobre aquesta qüestió de la representativitat que gairebé nega tota legitimitat a les AV ("avui en dia les Av són una anomalia en el sistema democràtic... sobreviuen perquè hi ha gent que les fa servir com una segona volta de les eleccions: aquells que no han aconseguit entrar a l'Ajuntament es refugien en una AV...no són l'expressió d'un barri sinó d'uns veïns concrets d'un barri..."). Molt més matisades són les opinions de l'alcalde Joan Antoni Barón ("és evident que dins les AV la democràcia participativa tampoc és perfecta, i que no poden parlar per tot un barri, no es poden atribuir l'exclusivitat del que pensen la majoria de veïns d'un determinat territori") i de l'exregidor d'urbanisme Salvador Milà ("les Av no necessiten cap reconeixement, sinó guanyar-se la legitimitat, el ser representatiu...").

En qualsevol cas, la dialèctica entre representaciò i participació, ambdues sempre imperfectes, que tan clarament es manifesta en les relacions entre Ajuntament i AV, també posa de manifest el que Daniel Innerarity ("El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política", Ed. Paidós) descriu com la crisi de l'apoteosi moderna de les seguretats ideològiques, en un món i un temps sense èpica i sense herois, en el que s'ha de reaprendre el fer política desdramatitzant la comunicació i la confrontació , acceptant que el consens i el dissentiment formen part de la normalitat democràtica, i que la funció d'una política postheroica és la gesitó civilitzada del desacord entorn dels interessos i les concepcions de l'interès general. La crisi postmodena marca els límits del saber universal (cada vegada és menys veritat que saber és poder) en un horitzó de futur marcat per la incertesa i per l'acció dels sistemes socials cada vegada més fragmentats. S'ha de substituir l'obligació de la unitat per l'oportunitat d'entendre's, admetent que la desconfiança no sempre és equivalent a indiferència (citant Lipovetsky, Innerarity senyala que es tracta d'una decepció dèbil que produeix més distància que abatiment), i que el desinterès és també una forma respectable d'opinar o de decidir i no necessàriament una falta de compromís polític. En aquest context s'imposa la dessacralització de la política ("la política és una activitat civilitzadora que serveix per orientar raonablement els conflictes socials però no és un instrument per aconseguir la plena harmonia social o el consens absolut, ni per donar sentit a la vida o garantir la llibertat plena o el seu bon ús"). La ciutadania postheroica ve configurada pel compromís en un àmbit de contingència i de gestió d'incerteses, conscient que hi ha vida política en el poder limitat i en la impotència ben gestionada. Si la política, diu Innerarity, ja no és el que era, tampoc no ho és la no-política, el refugiar-se en el pensament políticament correcte i pensar sistemàticament que la societat és millor que els seus representants :" L'alter-heroisme és un asil nostàlgic per als decepcionats de la política realment existent però, com tota forma de nostàlgia, quelcom residual".

Llei d'educació de Catalunya

Tres aspectes destacaria del model educatiu d’interès públic que defineix la primera Llei d’Educació de Catalunya que acaba de ser aprovada pel Parlament:

- L’autonomia dels centres educatius (Títol VII). Orientada a assegurar l’equitat i l’excel.lència del sistema educatiu, s'expressarà en el projecte educatiu que tot centre haurà de disposar i que inclourà un projecte lingüístic d'acord amb la realitat sociolingüística de l’entorn. Aquesta autonomia comprèn els àmbits de l’orientació pedagògica, de l’organització i de la gestió (de plantilla i de recursos econòmics). L’autonomia conferirà una fesomia pròpia a cada centre educatiu, respectant els principis i la configuració bàsica que proporciona la mateixa Llei.

- El paper decisiu que s’atorga a la direcció dels centres públics ( Títol IX). En els centres concertats aquesta funció ve totalment mediatitzada pel titular del centre que és qui proposa la designació del director. La selecció del director en els centres públics es fa per concurs en base als mèrits de competència, capacitat i valoració del projecte de direcció que es presenti, en un procés que es regularà reglamentàriament i en el que intervendrà en cada centre una comissió integrada pels representants del mateix centre (designats pel consell escolar i pel claustre), a més de representants de l’Administració i de l’ajuntament. L’amplíssima relació de facultats del director que conté l’article 130 crida molt l’atenció : amb la consideració d’autoritat pública, el seu paper va des de la formulació inicial del projecte educatiu i l’orientació pedagògica fins a instar la convocatòria de provisió de llocs (a proposta de la direcció, l’Administració fixa la plantilla de personal de cada centre ).

- El sistema d’avaluació que s’estableix en tots els àmbits de l’educació (Títol XI). Es projecta sobre els mètodes i els resultats de tots els agents que intervenen en el procés educatiu, els docents, els directors, els alumnes, la inspecció, els serveis educatius i la mateixa Administració. El Departament d’educació determinarà els procediments d’avaluació (per Reglament), en defineix les modalitats i a través del Govern ha de presentar un informe dels seus resultats al Parlament. Amb aquesta finalitat es crea l’Agència d’Avaluació de l’Educació, amb personalitat jurídica pròpia, patrimoni propi i autonomia d’actuació respecte de l’Administració. Correspon al govern, a proposta del Conseller, nomenar el president i el director de l’Agència, i al Conseller designar els membres del consell rector entre persones de reconegut prestigi en l’àmbit de l’educació o amb experiència en procediments avaluadors.

Tant de bo que el complex engranatge de l’educació es vagi modulant d’acord amb aquests aspectes bàsics en el termini dels vuit anys previstos en el calendari d’aplicació inicial, durant els quals la despesa educativa s’ha de situar progressivament als nivells de la mitjana dels països de la UE. Autonomia, responsabilitat de la direcció i avaluació integral: tres eines per millorar la qualitat de l’ensenyament amb la complicitat activa de l’Administració, els docents i la comunitat educativa. Només cal comparar aquests aspectes amb la situació actual, en la que no existeix autonomia dels centres, ni definició clara de la funció de la direcció, ni concreció de cap sistema d’avaluació integral de l’engranatge, per intuir la profunditat del repte.

Baltasar Porcel

Arribo a dalt, m'aturo davant el forat expectant i negre de la Cova de l'Home de Lluny. No entro, però sé absolutament que hi és; no és una caverna sinó una presència. Em giro i allà baix, al mig de la immensa clotada de la terra fosca, Les Cases Velles, pletòriques de llum i aïllades, semblen flotar, extasiat vaixell del somni. Miro cap al mar: el cel la cobreix d'una cotonosa claredat insinuada, una lluïssor argentada hi balla, del seu espai encantat n'arriba un sospir arrossegat, i damunt l'horitzó indestriable navega lentament la massa d'un transatlàntic, esplet de silenci lluminós. ¿És la mateixa llum, la de Les Cases Velles properes i la del vaixell llunyà?

(Baltasar Porcel, acabament de "Les tombes flamejants" a "El cor del senglar", Ed. 62)

Subhasta

Mas diu que pel finançament s’han d’exigir cinc mil milions cada any,

i es compromet a obtenir-los si governa.


Cinc mil milions a la una,
cinc mil milions a les dues,
cinc mil milions a les tres...
Si ningú no en dóna més
s’adjudica al senyor Mas
el lot del finançament
amb dret d’aprofitament.

Dret a fer i dret a desfer,
dret a designar l’hereu,
dret a prendre’s el govern
i a revendre’l al pepé
sigui o no sigui a mig preu.
Dret d’ús a la casa gran,
dret de pati i de comuna,
de fogons per ‘nar xalant,
de venda per fer fortuna.
Dret de cuixa i cama prima,
de violari i virolai,
dret a l’ou i a la gallina,
dret a no perdre mai,
dret de treva i d’enrenou.
Dret a fer i desfer el país,
dret al gruixut i al matís,
dret a taula i dret a vi,
dret al sol que ens va parir.
Dret a ser catalanista,
nacionalista i artista,
sobiranista i autista,
dret a micro i entrevista,
al violí independentista
i a l’acord oportunista
(no compta si és comunista).
Dret a ser, cosa mai vista,
fins i tot unionista !

Cin mil milions a la una...
Mas té gana i no dejuna,
cinc mil milions a les dues...
Mas té pressa i no admet dubtes,
Cinc mil milions a les tres...
ningú dóna més que en Mas.

Al final podria ser,
com sap tot bon subastero,
que vengués el lot sencer
al nou amic... Zapatero !

C.A.

Bones Vacances !

Michael Jackson

Geni a deshora,
figura desviscuda.
Cos i cintura,
torsió de l’impossible
a l’entrecuix plausible.

C.A.

Vicenç Ferrer

El treball de la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, buscant per sobre de tot l’autonomia de les persones i grups que s'acullen a la seva organització, proporcionant-los eines de creixement personal i de desenvolupament, constitueix un clar exercici no sentimental de la compassió que busca “fer el bé”, contràriament a l’exercici sentimental de la compassió que busca abans que res “sentir-se bé”. Des que l’antropòloga Mary Douglas va posar en evidència que moltes vegades “la caritat fereix” i pot arribar a humillar perquè no té en compte les condicions de desigualtat i deixa una càrrega pesada de gratitud en el receptor que potser no té res per retornar llevat de la seva submissió, la dialèctica entre compassió, pietat i justícia (que també va denunciar H. Arendt) només es pot superar per la via de la recerca d’autonomia dels menys afavorits, pel treball a favor de la igualtat d’oportunitats. Vicenç Ferrer sabia molt bé que en el seu concepte cristià de la caritat havia de foragitar el perill del sentir-se bé, de la simple compassió com a recerca en el receptor d’un do o d’una satisfacció que en realitat acaba sent una autocomplaença, una autojustificació. El germen de la veritable compassió s’ubica en la mirada que ens fa adonar que les coses no són com haurien de ser. I a partir d’aquí comença el treball anònim perquè els altres desenvolupin les seves capacitats en condicions d’igualtat, acceptant el que no podem entendre d’ells. És el concepte genuí de la caritas del Sermó de la Muntanya: “Cuideu-vos de no practicar la vostra justícia davant dels homes per ser vistos per ells... Quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta; així la teva almoina quedarà en el secret” (Mateu 6:1,3-4)

Anatomia d'un instant

Javier Cercas volia fer una novel.la de ficció sobre el cop d’Estat del 23-F (com explica en el pròleg), però la força dramàtica i el significat simbòlic dels fets i personatges en ells mateixos el van covèncer que havia de respectar la realitat i obrir en tot cas una porta a la ficció (la que proposa a l’epíleg titulat significativament com “pròleg d’una novel.la”). En la tensió d’aquestes dues possibilitats de realitat i ficció transcorre més aviat una crònica històrica que en part és també assaig. La lectura d'“Anatomía de un instante” deixa una sensació d’agredolç. D’una banda, perdura l’eco de les novel.les de Cercas en les que la ficció reconstrueix la realitat d’una forma absolutament hipnòtica i suggeridora (“Soldados de Salamina”, “La velocidad de la luz”), i semblaria que en aquesta nova obra s’hauria de reproduir aquesta recreació, però t’adones, a mida que avances en la lectura, que amb aquest plantejament Cercas perd nervi narratiu tot i que s'esforça en escrutar les diverses significacions dels fets. Conserva, això sí, l'agilitat i transparència de llenguatge que el caracteritzen, concentrat en recuperar d'entre els replecs de la memòria literària (el treball previ d'investigació i d'entrevistes és molt considerable) el que, amb expressió de Borges, és la força d’un instant que explica la realitat de tot un procés (“qualsevol destí, per llarg i complicat que sigui, consta en realitat d’un sol instant, l’instant en què un home sap per sempre qui és”). Aquest instant pren vida en el gest d’Adolfo Suárez mantenint-se al seu escó i plantant cara als guàrdies civils que van assaltar el Congrés aquella tarda-nit, i d’aquest gest en són subsidiaris els altres gestos del general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo. Gest purament polític, d’una absoluta força simbòlica, procedent d’un polític pur, segons el descriu Cercas. De la significació d'aquest gest irradien els fets que sovint queden exposats sota hipòtesis de gestació, paral.lelisme i desenllaç sorprenents (com és el cas del que presenta com a matriu del cop, amb intervenció de molts factors, reals o suposats, sense deixar de banda la figura del rei, i, encara més clar, l’anàlisi del paper dels serveis secrets –CESID-, a ran de l’enigmàtica figura del comandant Cortina, absolt en el Judici posterior).

Per als qui, donada l’edat, tenim la memòria encara fresca d’aquells fets i d’aquella atmosfera, el llibre aporta poques coses noves respecte del que ja sabíem per la lectura apassionada dels diaris de llavors. Però per als joves que no ho van viure, o que no en poden conservar memòria, i que ara senten parlar de les insuficiències de la transició (inclús del seu fracàs), i s’hi apunten amb entusiame adolescent, ationades des de certes esquerres ingènues i a voltes malvolents, la lectura d’aquesta novel.la és molt recomanable. La nitidesa, precisió i agilitat amb què, malgrat les limitacions, exposa la complexitat enteranyinada de l’ambient polític i social de finals dels setanta i principis dels vuitanta, la gestació del cop, els personatges, els líders polítics i militars, els seus apunts biogràfics, el seu desenvolupament i desenllaç, les seves conseqüències, el fan indispensable si es vol tenir una visió global, respectuosa i apassionada alhora, d’uns anys que són la clau de volta de la nostra democràcia i n’expliquen les seves singularitats. Cercas raona el que va passar, i en certa manera té la valentia d’enfrontar-se ell mateix amb la seva particular memòria històrica, i contribuex així a establir un pont (el que en determinats moments qualifica com simetries de la història) intergeneracional que fa més comprensibles, vistes des de l’instant actual, moltes opcions dels que van haver de ser protagonistes d’aquells temps, o dels que simplement com a ciutadans havien de donar un pas endavant partint dels enormes condicionants del franquisme encara vigent. En aquest sentit, el final del llibre és aclaridor. Cercas pregunta al seu pare, poc abans de morir, per què tant ell com la seva mare havien confiat amb en Suárez, i aquest li respon: “Porque era como nosotros. Era de pueblo, había sido de Falange, había sido de Acción Católica, no iba a hacer nada malo, lo entiendes, ¿no?”. Sense aquestes conviccions arrelades, simples però profundes, de milions de persones que conformaven una part del gruix social de l’Espanya de llavors, el pas endavant no hauria estat possible.

Nota: acaba de sortir una biografia de Suàrez, molt més polièdrica, de l’escriptor i periodista Gregorio Morán, expert en la transició :Adolfo Suárez, Ambición y destino.

Medalles vs Respecte

Amb la inauguració de la T-1 tots corren a penjar-se medalles. I el que més sorprèn és que s’ho critiquen recíprocament amb aquestes mateixes paraules:penjar-se medalles. Mas es justifica l’autocondecoració apel.lant al benaurat Pacte del Majèstic, aquells temps en què el PP de l’Aznar i CiU es necessitaven mútuament (estan tornant aquells temps?), i l’Iceta corre a desmentir-lo i a situar el mèrit en el llunyà Pacte del Delta, dels temps de Felipe González. Per què sempre s’han de buscar els propis mèrits per dissimular els dels altres? Per què a qualsevol bajanada s’ha de respondre sempre amb una rèplica, i a aquesta amb una contrarèplica, i així indefinidament? No volien explicacions a l’abstenció en les eleccions? Doncs aquí en tenen una: la gent no suporta aquest joc absurd i infantil de penjar-se medalles i de criticar-se sistemàticament per fer-se amb el millor lloc a l’aparador de la política mediàtica. La T-1 és la T-1, la necessitàvem, la tenim, l’hem pagada entre tots i donem per descomptat que els polítics han fet el que havien de fer. Sortir-se d’aquesta normalitat és faltar al respecte als ciutadans, i el que per sobre de tot exigim els ciutadans és precisament respecte: “Hi ha entre els respectats i els respectuosos il.lusió recíproca i una realitat d’increment, d’acontentament i de mèrit que és també recíproca. Quan som respectats, valem més; quan respectem, vivim millor. L’admiració és una veritable felicitat. Perquè existeixi cal que hi hagi mèrit i respecte. No basta el mèrit per produir-la. Amb el nostre esperit observador, observem en efecte els talents, les virtuts, com qui observa el sol amb vidres fumats. Així només veiem allò que brilla despullat dels seus raigs” (Joseph Joubert, “Pensaments”, 1180, Ed. Proa). Què queda en molts rere el raig enlluernador de les medalles que es pengen?

Somni

H.Matisse: Natura morta amd dona adormida

Entra, calmós,

el somni verd i lila,

i es torna blau,

un llac enmig del cel

de porcellana nua.

C.A.

Henri Matisse al Thyssen

Euroescèptics

Com que som d'estar per casa

i cuidem les coses nostres,

anar a votar ens ha fet mandra

i a Europa hem tancat les portes.

Si als catalans se'ns proposa

votar que no vingui el llop,

i com qui no vol la cosa

se'ns diu que tant se'ns en fot,

que el de casa és el que toca

i que, si no, no fem brot

perquè el de fora fa nosa

i Europa no val un rot,

més d'algun catalanet

i alguna catalaneta

hauran dit que això és molt verd,

que tanquem la botigueta

i a les urnes cau i net:

la puta i la ramoneta

que les busquin a internet

i aquí clau i mira estreta.

És clar que la caixa tonta

i la ràdio més nostrada

han demostrat que el que compta

és augurar l'ensulsiada,

posar rostre i cara dura,

reservar la signatura

i escampar pels quatre vents

que els valents són els absents.

Als mèrits que ja teníem,

de ser tossuts i matons,

neurastènics i esperpèntics,

hi afegim aquests galons

que per ningú no voldríem:

els de ser els més euroescèptics

d'aquesta riba dels móns.

Sols a la cua d'Europa,

hem perdut els horitzons,

hem anat de proa a popa,

ja no som europeistes,

som dels últims de la tropa,

només tenim futbolistes

i ens vantem de ser campions

a les revistes d'Europa

quan guanyem alguna copa.

C.A.