Poemes a quatre mans (28) : El balcó - Cada rostre és un lloc
El balcó La donzella del balcó tenia els ulls d’un blau clar i esguardava l’horitzó com si freturés volar. Decantada en el balcó, amb el seu cabell d’or fi tot nimbat de resplendor, el meu cor feia glatir. Presoner dalt del balcó, el canari engabiat piulejava una cançó prop del roser aponcellat. La fada d’aquell balcó un vaixell se l’emportà a l’encalç d’un món millor i mai més no tornarà. Resta fosc ara el balcó, i és que n’han fugit el sol, l’alegria i la claror, i tot té un aire de dol. Com la noia del balcó, tot en la vida s’esmuny i la més bella il·lusió el vent se l’emporta lluny. B.A. (“De la font als estels” 1986) Cada rostre és un lloc Calla i escolta el que el silenci et diu de cada lloc que creen els teus ulls posant-hi la mirada. Mots del silenci que pugen de les mans fins al teu ...
